Abbie Ward, la jugadora de rugbi que calla boques després de ser mare

BarcelonaAbbie Ward és campiona del món de rugbi amb la selecció anglesa, però el seu camí no va ser el més habitual. La jugadora va decidir ser mare en el millor moment professional de la seva carrera i després va retornar a l’elit amb un èxit majúscul. “Des que soc petita estic acostumada a lluitar per superar diferents sostres, però em vaig adonar que eren de vidre i es podien trencar. Hi ha molta gent que té ambició, però que no té forces per fer el pas en solitari. La clau és unir esforços per augmentar l’energia”, sentencia.

“La determinació és important. La majoria d’atletes d’elit la tenen, però des que vaig ser mare, la meva perspectiva va canviar. Ara no només lluito per mi, sinó també per les noies, com la meva filla, que venen al darrere”, argumenta. Ward s’ha convertit en una pionera. “Hi ha moltes coses que tenen a veure amb la maternitat de les esportistes que ningú havia regulat. A mi em preguntaven si era capaç d’aixecar objectes pesats. Ningú havia pensat de regular aquests aspectes des del punt de vista d’una atleta d’alt nivell. El meu cas va servir per crear uns protocols i una normativa específica, a més d’un programa de suport”, explica.

“Moltes esportistes pensaven que, si volien crear una família, havien de deixar a un costat la seva trajectòria i jo vaig intentar demostrar que es podien fer les dues coses. Sabia que iniciava un procés incert, però vaig decidir obrir camí i crec que ara les coses són diferents”, opina Ward, que va participar en la tercera edició de l’International Women in Sports Congress (IWISC), un congrés organitzat a Barcelona per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).

Ward ha liderat una transformació que molts veien impossible. “En un esport com el rugbi, tradicionalment dominat pels homes i molt masculí, jo vaig haver de superar molts obstacles. Fa deu anys que jugo amb la selecció anglesa i he vist la transformació d’un esport que ha passat de ser amateur a professional. En els meus primers partits tan sols hi havia un centenar d’espectadors a la graderia i quan vam guanyar la final del Mundial hi havia 82.000 aficionats. La transformació és una bogeria, però no s’ha produït de la nit al dia. Hem lluitat contra moltes barreres. Algunes vegades no és fàcil i et sents cansada, però és important no defallir.

Hallie, una nena de tan sols dos anys, va veure el triomf de la seva mare. "Tenir-la al costat del camp, poder-la veure entre el públic quan ens col·loquem per cantar l'himne és molt especial. És la fan més gran de les Red Roses i és increïble poder compartir-ho amb ella", reconeix Ward, que espera que el títol serveixi per augmentar el nombre d’aficionats. “Veure moltes noies joves mirant els nostres partits, amb la cara pintada i onejant banderes, és increïble. Es tracta d'inspirar aquesta generació i mostrar a les noies que ho poden fer; que poden ser fortes, poderoses i liderar el que vulguin”, afirma.

Fa tres anys, Ward es va quedar a un pam de l’èxit. Quan només havia d’assegurar la possessió, Anglaterra va perdre la pilota i Nova Zelanda va aconseguir el títol. “El rugbi és un esport cruel”, va dir. La jugadora anglesa va decidir treballar més de valent per tornar a tenir l’opció de lluitar pel títol, però sense renunciar al seu desig de ser mare.

Un objectiu ambiciós

“El següent pas és com podem ajudar altres països i altres esports a crear una bona xarxa de suport per a les esportistes que decideixin ser mares i no vulguin abandonar la seva carrera”, resumeix. El seu objectiu sempre va ser clar: “Volia ser la millor esportista i la millor mare”.