El Barça estrenarà aquest dissabte el nou Camp Nou. La notícia és fantàstica. Després de més de 900 dies a Montjuïc, els culers tornaran a vibrar i patir en un camp de futbol –cal matisar que els estadis olímpics són sobretot per veure-hi atletisme– i a animar jugadors que, en la seva majoria, només han defensat els colors blaugranes a l'exili. El partit de Lliga davant de l'Athletic serà memorable encara que el retorn no sigui complet (hi ha mig estadi en obres) ni definitiu (caldrà tornar-ne a marxar quan s'hi hagi d'instal·lar la cúpula). Cal celebrar i recordar les dates assenyalades encara que arribin amb un any de retard. Només faltaria!
El dia de Santa Cecília, la patrona dels músics, estarà lligat per sempre a una reobertura que el Barça ha suat de valent als despatxos i que no serà precisament una festa per a tots els públics ni totes les butxaques. Els socis que han seguit l'equip a Montjuïc i que han mantingut el passi de temporada per a enguany (23.000) seran els únics que mantindran els dos ronyons sans i estalvis. Els socis que lícitament van optar per congelar els seus drets durant les obres de reforma del Camp Nou, en canvi, han hagut de pagar entre 159 i 472 euros per una de les 16.000 entrades disponibles durant 24 hores, que, evidentment, no s'han esgotat. Passada aquesta finestra, ara ja és un campi qui pugui per al públic general, que pot comprar tiquets al lateral i a la tribuna per entre 369 i 689 euros. Una ganga.
Amb aquests preus, és normal que més d'un soci es pregunti per què paga la quota anual. Veient aquestes xifres, és lògic pensar que la intenció és dissuadir-los de comprar una localitat que acabarà en mans de visitants puntuals més pendents de péixer la memòria del seu smartphone que no pas d'animar. La festa de retorn al Camp Nou, doncs, serà una oportunitat perduda per reunir barcelonisme fidel després de dos anys i escaig de fredor a Montjuïc. Tot apunta que serà un partit més per omplir la caixa i, d'aquesta manera, tranquil·litzar els homes de negre de Goldman Sachs, molt més preocupats per la seva inversió –i per la dèbil economia de l'entitat– que per si l'avi Joan o la tieta Maria, socis des de Cruyff i Sotil, tindran prou diners per tornar a emocionar-se a casa seva.
