Esports 22/02/2021

Roger Vinton: “Canviar el model de propietat seria el final del «Més que un club»”

4 min
Fotomuntatge del Camp Nou i la portada del llibre de Roger Vinton 'El Barça davant la crisi del segle'

BarcelonaDarrere el pseudònim Roger Vinton s'amaga un ciutadà que té molta curiositat per analitzar el poder. Després de fer un retrat sobre la burgesia catalana a La gran teranyina, ara opina sobre El Barça davant la crisi del segle. Per mantenir l'anonimat decideix atendre l'ARA per telèfon i, a banda de dir que té més de 30 anys d'antiguitat de soci, assegura no tenir cap vinculació amb els candidats que aspiren a asseure’s a la llotja del Camp Nou.

Com és que el llibre es publica just abans de les eleccions?

— És una coincidència. El llibre no està fet ara, sinó bastants mesos abans. Els processos electorals són llargs i ha anat així. Surt abans de les eleccions però, si no s’haguessin ajornat, hauria sortit després.

Per què el fa?

— Per a mi el Barça és un tema d’estudi. Soc culer des de ben petit i mai m’he volgut quedar només amb els 90 minuts de partit. Porto molts anys estudiant l'entitat a tots els nivells i vaig pensar que aquesta crisi tan profunda era un bon moment per aturar-se, seure i fer reflexió sobre el Barça. Intento explicar com hem arribat fins aquí.

Segons la seva tesi, els problemes comencen amb l'arribada de Sandro Rosell i la continuació de Josep Maria Bartomeu, a qui defineix com a "neonuñistes".

— El 2010 comença una manera de fer les coses que ens empobreix com a club, però queda dissimulada perquè la inèrcia rebuda és molt potent. Hi ha un canvi de paradigma però algunes decisions errònies no es manifesten de manera imminent. Tot s’accelera el 2015 amb la victòria de Bartomeu, quan es cometen molts errors, sobretot fitxant jugadors molt cars que no han donat el rendiment que indica el seu preu.

Però tant Rosell com Bartomeu consideren que la mala gestió és la que va fer Laporta.

— És una teoria fàcilment desmuntable si es veu el club que van rebre, que estava en el seu millor moment històric i era una entitat envejada arreu del món. La gent de Rosell i Bartomeu també arriben donant la imatge que són uns grans gestors i que potser no tenien l'empatia o el tracte social que tenia Laporta però eren més eficients i en el tema de números i finances anirien millor. Amb el temps s'ha demostrat que en això tampoc són bons.

Per què defensa que des de la derrota es gestiona millor un club que des de l'èxit?

— És una paradoxa, però es pot comprovar en converses d'ambient. Quan a un soci no li agrada el que passa amenaça amb donar-se de baixa. I això encara facilita més la gestió als que presideixen el club. La gent tendeix a desvincular-se emocionalment quan la cosa no va bé i això genera menys pressió i fiscalització per a qui està governant.

Parlant de fiscalitzar, és bastant crític amb el paper dels mitjans.

— En certa manera, els grans mitjans han suavitzat molt els errors d'aquest període. Han mirat cap a una altra banda. No han fet la seva tasca de fiscalització. Tothom s'ha despertat massa tard davant del que era una gestió molt dolenta.

Dedica un capítol extens al Barça i Catalunya en què considera clau el que va passar a finals dels setanta.

— Es preguntava als socis si, amb l’arribada de la democràcia, el Barça hauria de seguir sent "Més que un club" o ja no faria falta perquè els ciutadans tindrien mecanismes per expressar el seu catalanisme a les urnes. I, en general, pels materials que he trobat, molts creien que es podia passar a ser un club normal. Això és el que tenien al cap l’any 78 i coincideix amb la victòria de Núñez, que volia despolititzar el club. Això fa que la vinculació catalanista quedi bastant adormida. Van ser ingenus.

També parla a bastament del model de propietat, que vostè considera que cal preservar. Aquest punt s’ha tractat en campanya electoral.

— Ara estem en el moment de més risc de perdre aquest model. El deute és prou temptador perquè vingui algú de fora a injectar diners a canvi de quedar-se el club. Amb això s’exagera una mica, ja que es diu que en el futur tot seran clubs estat, quan en realitat, de moment, només n'hi ha dos. I si es miren tots els anys que porten capitalitzats per forces externes, resulta que tan sols han jugat una final de Champions. Tenir l'estat al darrere no és garantia de res. Penso que podem competir contra ells perfectament. És més, aquesta singularitat ens pot donar una base d'aficionats més gran que qualsevol altre club.

Canviar el model de propietat faria canviar l’essència del club.

— Si el club fos propietat d'una persona que viu a l'altra punta del món, per força canviaria el posicionament polític. Per a mi seria el final del club tal com el coneixem. No només pel "Més que un club" sinó per altres coses. Fins i tot podria passar el mateix que als Estats Units, que el propietari decidís canviar la franquícia de ciutat per motius estrictament econòmics. Ens hem de blindar contra aquest risc.

Com veu aquestes eleccions?

— Guanyi qui guanyi tindrà una tasca molt dura per fer. La primera, asseure’s amb els creditors i convence'ls de refinançar el deute. Per fer això no hi ha cap manual, és un art i espero que se'n surtin. El que està clar és que el mandat serà de molt desgast. Per més bona voluntat, els resultats no seran immediats. La directiva passarà per viacrucis importants.

Té alguna preferència?

— No és cap secret que, si dic que el model del qual hem de fugir és el que s'ha portat durant aquest últim període, i hi ha un candidat que ha tingut una presència rellevant en una d'aquestes últimes juntes, preferiria que no guanyés, perquè penso que no aportaria solucions. Els altres dos els veig molt diferents, molt complementaris també, però segurament poden tenir la clau perquè el Barça comenci a remuntar.

I, d'aquests dos, amb quin es quedarà?

— Això no es pot dir...

stats