La història de la foto impossible explicada per qui la va organitzar

Dossier Lamine Yamal, el fenomen 7 articles

• Radiografia del millor futbolista del món
• Retorn on Lamine Yamal va perdre la por: "Venia gent espantada per si els robaven i no és el cas"
• Cuidar Lamine Yamal: un assumpte d'estat al Barça
• Lamine Yamal, un avís i una esperança
• "Lamine Yamal té la seva mare, que és un deu"
• La història de la foto impossible explicada per qui la va organitzar

  

• Lamine Yamal i la Catalunya del futur

  

BarcelonaVaig trigar disset anys a saber que el 31 d'octubre del 2007 seria un dels dies més increïbles de la meva vida. Aquell dimecres, després de l’entrenament del primer equip del FC Barcelona, el fotoperiodista Joan Monfort i jo esperàvem Leo Messi en un vestidor de l’antic Camp Nou. Hi vam anar per fer una fotografia del Deu/Déu (amb accent o sense, com vulgueu) amb un bebè que il·lustraria el mes de gener d’un calendari solidari que ens vam inventar al diari Sport. L’objectiu era donar visibilitat a la impagable feina que fan Unicef i el Casal d’Infants del Raval, i qui millor que Messi, Ronaldinho, Henry, Puyol, Xavi, Iniesta i companyia per fer-ho.

Primer va arribar Sheila Ebana –tímida, prudent, extremadament educada– amb el seu fill Lamine Yamal. El nano clapava plàcidament en braços de sa mare. Un angelet. Creuàvem els dits perquè quan arribés Leo Messi tot seguís igual, però un savi va dir que si una cosa pot sortir malament, surt malament. Quan el futbolista va posar-se davant dels focus i va agafar el nadó, va quedar clar que no havia tingut una criatura entre els braços en sa vida. No he vist mai a ningú tan tens. Per acabar-ho d’adobar, el bebè, fora de la calor de sa mare, va fer una rebequeria d’aquelles ensordidores (sí, d'aquelles, qui té criatures sap de què parlo) i tot va torçar-se.

Aleshores, Messi tot just tenia vint anyets i li feia més por un nadó que enfrontar-se a Sergio Ramos i Pepe amb carta blanca per clavar-li els tacs al genoll. Anaven mal dades, però la cosa havia de sortir bé tant sí com no perquè, sense encara saber-ho, ens havíem citat per retratar un bocí d'història. A poc a poc, el bebè Lamine Yamal va anar sentint-se còmode. Entre la Sheila i Messi van posar-lo en un gibrell, el nano va deixar els plors a banda i va començar a xipollejar amb l’aigua, però va ser quan vam mostrar-li un aneguet de goma de color groc que va dibuixar el somriure que Joan Monfort, que és un artista, va immortalitzar. La resta és història: la foto s’ha convertit en viral i en una icona del futbol mundial per sempre més.

El destí va voler que aquell matí d’octubre fos la primera vegada que Lamine Yamal entrava al Camp Nou i hi va entrar per ser batejat pel que acabaria consagrant-se com el millor de tots els temps. Imagineu Michael Jordan beneint un nadó anomenat LeBron James. Sí, és així de bèstia. Puc ben jurar que en ma vida he cregut en això del destí, però quan el 5 de juliol vam saber que el nen que acompanyava Messi era Lamine Yamal, vaig pensar que potser m’ho hauria de fer mirar.

Dossier Lamine Yamal, el fenomen 7 articles

• Radiografia del millor futbolista del món
• Retorn on Lamine Yamal va perdre la por: "Venia gent espantada per si els robaven i no és el cas"
• Cuidar Lamine Yamal: un assumpte d'estat al Barça
• Lamine Yamal, un avís i una esperança
• "Lamine Yamal té la seva mare, que és un deu"
• La història de la foto impossible explicada per qui la va organitzar

  

• Lamine Yamal i la Catalunya del futur