El Camp Nou més nostàlgic (i també el més acrític)

L'última tarda al Camp Nou es presenta com un festival de la nostàlgia, tan necessària de vegades per tornar a celebrar el que ja s'ha viscut. Una interlocutòria de fe, un “això no ens ho pren ningú” sabent a més que aquest és un partit que està guanyat abans de començar. Els records –com ho vaig viure i amb qui–, la vibració, la comunió d'haver experimentat sensacions similars amb milers de persones alhora al mateix espai i que a més s'han sostingut durant dècades. Poques coses uneixen més que explicar "el dia que" i que l'altre hi fiqui cullerada amb una passió idèntica, reconeixent els nervis i els mínims detalls. Si a més a més és l'últim partit a l'estadi de dos capitans com Sergio Busquets i Jordi Alba només hi ha lloc per a l'agraïment sense problemes.

En els 20 anys que fa que visc a Barcelona, el d'aquesta temporada ha estat el Camp Nou més entregat a l'equip abans de començar, el més acrític, el que ha esperat menys coses a canvi, llevat dels tres punts. Un exercici de pragmatisme extrem del qual no creia capaç el soci i aficionat blaugrana. Un estadi rendit a la causa amb majúscules, que vol guanyar com sigui, i ultraconscient d'on venim malgrat les consignes triomfals llançades des del mateix club l'estiu passat. La superplantilla amb què era possible somiar en tot, per què no, i que es va quedar fora de la Champions i de l'Europa League tot just començar... i no va passar absolutament res perquè el soci –l'aficionat, en realitat– va fer veure que no s'havia cregut el discurs i que guanyar per 1-0 encara que s'avorrís un fotimer era collonut, una epifania, una revelació, una evolució futbolística d'última generació. El súmmum.

L'últim missatge de la propaganda és el lema que el futur és blaugrana. Quan estar preocupat per la situació econòmica i institucional del club hauria de ser, precisament, un acte de barcelonisme. No només no està de moda dubtar, sinó que es castiga, s'assenyala qui expressa els dubtes. No hi ha debat, hi ha trinxeres. Però avui, aquest diumenge a la tarda, només hi haurà espai per a la nostàlgia, i així ha de ser perquè no pot ser d'altra manera. Perquè recordarem amb qui i com. I això serà més que suficient. Perquè ens emocionarem. Perquè el contrari és del tot impossible.