Barça

La pissarra del Barça-Reial Societat

La bona punteria blaugrana en dues concessions de la Reial (protestades) encarrila una eliminatòria que es remata al contraatac

Un partit de tu a tu fins que s'ha fet el 2-0 i un segon obert al descontrol quan l'eliminatòria obligava la Reial a un tot o res. En el primer escenari, el Barça ha aprofitat les dues arribades clares de què ha disposat. I, en el segon, ha demostrat que també és  letal al contraatac (5-2).

A primera vista, l’alineació del Barça obria la porta a alguna sorpresa, potser una defensa de tres amb Piqué i Umtiti, perquè, de blaugrana, segueix sent difícil no visualitzar  Mascherano de central, però la posada en escena ha sigut clàssica, l’habitual, amb l’argentí ubicat a la zona destinada a Busquets. Sense cap invent estrany, la substitució més natural.

Sobre aquest esquema, el partit s’ha mogut sobre els guions més lògics, sense cap maniobra inesperada, sense cap gran adaptació respecte a l’anada.

La Reial Societat ha mantingut la seva pressió alta quan Cillessen tenia la pilota i ha obligat el porter holandès a renunciar a l’inici en curt i a jugar en llarg. El Barça ja fa dies que, especialment quan juga l’ex de l’Ajax, no assumeix riscos extres: si el rival busca igualar-se a dalt amb un home a home a camp propi, el Barça activa la passada llarga com a alternativa a la sortida curta.

La prioritat de Luis Enrique era que aquesta passada llarga no anés al carril central, on ni Suárez ni Neymar estaven podent guanyar la disputa aèria amb els defenses de la Reial. I la segona jugada tampoc estava controlada.

L’opció més convincent ha sigut activar Jordi Alba al carril esquerre, sobretot perquè era la passada més natural per a un dretà com Cillessen (per molt que l’holandès també hagi demostrat que pot dominar els dos perfils).

En el seu torn per iniciar, la Reial Societat també ha acabat tenint un sector preferent, perquè el Barça, si la jugada l’hi permetia, ha intentat que el seu 4-4-2 deixés Luis Suárez a la zona dreta, pendent d’Íñigo Martínez. La idea era que els txuri-urdins carreguessin més el joc per la sortida de Raúl Navas, menys destre en la construcció que el seu company a l’eix.

Les estratègies dels dos equips ha portat el partit a una gestió de les segones jugades que ha repartit el domini. Estones de circulació dominant de la Reial, alguna estona de control del Barça. Però als blaugranes els ha costat asserenar les ganes de connectar ràpidament amb el trident, que tenia espais per explotar per la valentia visitant. Curiosament, però, eren els mateixos Messi i Suárez els que demanaven prudència, calma, seny. L’1-0, a més, permetia gestionar el temps sense cremar-se a desmarcatges.

Tot i així, a la segona meitat, amb Aleix Vidal per Sergi Roberto com a única novetat, els dos equips han sortit amb més revolucions del que semblava convenir-los. Interrupcions, nervis, protestes. En una d'aquestes, Neymar ha pogut enxampar la Reial desorientada, cavalcar 50 metres fins a provocar un penal que ha dibuixat la sentència. 

Ni tan sols el gol de Juanmi ha canviat el panorama perquè, en la següent, Suárez ha tornat a posar dos gols per sobre el Barça.

El Barça estava relativament còmode. Amb pilota,  amb més espais i amb la seguretat que li donaven el marcador i la confiança fresca i recent que ha recopilat en aquest 2017. S'ha pogut permetre deixar morir el partit sabent que, amb esforç defensiu i un actitud ferotge en transició ofensiva, remataria la feina.

La taca ha sigut la vulnerabilitat que, per dins, han mostrat Umtiti i Piqué quan els han canviat la parella de ball i quan l'equip ha perdut tensió defensiva (sobretot Neymar, que començava a despenjar-se). Han hagut de gestionar la mobilitat de Juanmi, que ha multiplicat l'efecte de Willian José a prop de l'àrea, i han patit per dominar l'àrea.

No ha penalitzat perquè el partit estava controlat (i perquè Luis Enrique ha mogut ràpid la banqueta perquè entrés Arda Turan a compensar-ho), però hauria pogut comprometre un partit que no fos una eliminatòria.

Més continguts de