Óscar Onrubia: "Semblava destinat a una vida infeliç, però em passa tot el contrari"

BarcelonaÓscar Onrubia (Barcelona, 2000) s'ha proclamat fa poc campió d'Europa de bàsquet en cadira de rodes després de liderar la selecció espanyola a la fase final de Sarajevo. Fill del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, va patir de menut una sèpsia meningocòccica que el va deixar amb una doble amputació tibial i sense dits a les mans. Però l'Óscar no és d'aquells que ha nascut per estar quiet. Aquest barri, que carrega un estigma, va convertir-se en l'escenari de la seva història per enamorar-se de l'esport i la música. Amant del cinema i dels tatuatges, ara és un dels millors jugadors d'Europa. Rep la trucada de l'ARA a Albacete, on viu i brilla amb l'Amiab Albacete, el campió de la Champions de bàsquet adaptat.

Què et va passar pel cap en la darrera jugada de la final del Campionat Europeu contra Anglaterra, quan ells tenen dos triples per empatar la final?

— Doncs vaig pensar que tant de bo hi hagués allà dalt alguna cosa, una màgia divina o qualsevol cosa fora del nostre abast que ens ajudés una mica, no? Perquè arriba un moment en què, quan tiren completament sols, tu ja no hi tens res a fer. Com a persona física ja no hi arribes. Aleshores només hi pot haver dues opcions. Que l'encistelli o que falli. I desitges amb tota la força del món que la pilota no entri. Perquè si no entrava en aquell moment, érem campions d'Europa.

Aquesta medalla d'or, què significa?

— Tot. Els anglesos són de les millors seleccions del món. I ja havíem tingut dues finals europees perdudes contra ells, una a Polònia, en la qual ens van passar per sobre, i una altra als Països Baixos, més ajustada. Així que poder arribar a la final del torneig invictes, amb un canvi generacional i jugadors joves a la pista, i poder batre el nostre principal rival és un somni complert. És una cosa que sincerament no ens esperàvem fa un temps, però que amb feina i amb constància hem aconseguit.

Vas ser clau en molts partits. Decidint al final amb cistelles importants i entrant al cinc ideal del torneig. Et trobes en el teu millor moment?

— Bé, la veritat és que individualment estic molt content, però vull ressaltar el treball grupal. Al cap i a la fi, jo he pogut aconseguir tot el que he fet gràcies a la feina de tots els meus companys. Gràcies a totes les xerrades fins a altes hores de la nit, parlant d'aquelles inseguretats que hem hagut de llimar.

I en aquell moment, quan ja teniu l'or penjat al coll, tu en qui penses? Perquè hi ha diferents persones a la teva carrera que han estat importants: la teva família, entrenadors com Abraham Carrión o Oscar Trigo…

— Doncs et seré sincer... En aquell moment no hi ha cabuda per a moltes persones. Hi ha cabuda només per al triomf. La part nostàlgica arriba una mica després, quan passa una hora i comences a pensar en tota la gent que t'ha acompanyat. La meva família, els amics, la parella o tots aquells jugadors veterans que m'han acompanyat durant tantíssim temps... També vaig recordar quan era petitó. Automàticament la primera imatge que em va venir al cap eren els campionats d'Espanya en què jo no arribava pràcticament al cèrcol quan llançava, de tan petit que era. També vaig pensar en el procés que he viscut amb els meus companys des que érem menuts i teníem deu o onze anyets, que jugàvem junts amb les seleccions autonòmiques: mai no hauríem pensat que podríem assolir la glòria europea.

Anem al passat. Com va ser la teva malaltia?

— Una sèpsia meningocòccica quan tenia dos anys. És un derivat de la meningitis en què un bacteri entra a la sang i et pot matar en hores. Et gangrena les extremitats i, si no ho paren, el cor. Vaig estar en coma, passant mesos a l'UCI, però no en tinc records, perquè era petit. La meva vida sempre ha estat així i no ho canviaria per a res: ser així m'ha fet ser com soc.

Ens parlaves d'aquesta imatge de tu de menut en la qual gairebé no arribaves al cèrcol... però al bàsquet hi vas arribar després de fer altres esports, oi?

— Vaig fer de tot. Però em vaig anar decantant pel ciclisme, la natació i el bàsquet. Als pares els van dir que seria bo que fes esport per socialitzar. El primer esport que vaig practicar era la natació i després la handbike, la bicicleta. Però el problema que tenia és que jo soc un paio molt sociable. Als esports individuals guanyar depèn d'un mateix exclusivament. I això està bé, però no m'omplia estar veient rajoles blaves o fer carreres de fons. En canvi, el bàsquet em va enamorar pel treball en equip, per poder socialitzar amb gent i crear una petita família. M'encantava lluitar de costat amb els amics.

Tu comences a jugar aquí a Vall d'Hebron, no?

— Començo a jugar aquí a Vall d'Hebron i després passo al CB Alisos. Llavors anava als partits i em quedava fora perquè no podia ni jugar, tenia deu o onze anys. El que em va formar com a jugador en els meus inicis va ser l'Oscar Trigo. Primer al Sant Nicolau i després al Global Basket. Vaig estar amb ell molts anys. Va ser ell qui va obrir-me un horitzó just quan tenia una edat mínimament madura per entendre una mica el que volia fer a la vida. Ell és el primer que em fot canya, que em parla de cultura de l'esforç i que m'anima en l'àmbit esportiu. M'ha fotut tanta canya que més d'un cop no el volia ni veure, vaig arribar a odiar-lo (somriu).

Ara jugues a Albacete, l'equip que guanya la Champions.

— Abans era al Las Rozas de Madrid, on entrenava l'Abraham Carrión. L'Abraham es porta molt bé amb l'Oscar i, de fet, li va agafar el relleu com a seleccionador. Per això hi vaig. No va ser fàcil sortir de casa sent jove, però va anar prou bé i vaig jugar un molt bon partit contra l'Amiab Albacete, que ja era el millor club de la lliga. I mira, em van fer oferta i cap allà. Jo mirava els seus partits per YouTube. Eren els millors, em sabia els noms dels jugadors de memòria. I em vaig trobar de seguida guanyant títols amb ells. Amb gent que admirava.

Com definiríeu el moment del bàsquet en cadira de rodes a casa? Us fa enveja el que veieu a l'estranger?

— A veure, de mica en mica s'està intentant donar suport molt més a l'esport minoritari, com és el nostre. S'intenta donar-li moltíssima més visibilitat. Però no callarem, ens queda moltíssim per aconseguir els nostres objectius, perquè la gent de veritat ens prengui seriosament com un esport d'elit. Calen ajudes en tots els aspectes que et puguis imaginar, tot i que la lliga espanyola està fent bé les coses.

Per celebrar l'Europeu tens previst un nou tatuatge? En tens el cos ple!

— Bona pregunta. I no només per l'Europeu, sinó també per París i per Tòquio. Encara que no es va guanyar medalla va ser bonic anar a uns Jocs. M'agraden els tatuatges de grans dimensions de coses no relacionades amb l'esport. M'agrada el cine i mirar sèries. Així que potser em faig alguna cosa.

Esport, tatuatges i música. Et vam veure Factor X, per exemple. El freestyle forma part de la teva forma de ser.

— Jo feia molt freestyle sobretot quan vivia aquí al meu barri, amb els meus col·legues. També escrivia molt. Sempre tenia idees al cap. Vaig créixer en un barri complicat i el que veia m'inspirava. Créixer allà em va fer fort i amb el rap m'expressava. De jove era una mica liante, no parava quiet. Però com que el bàsquet requeria temps vaig deixar d'escriure i cantar fins que em van trucar per anar a Factor X i el vaig reprendre una mica per al concurs. Soc un amant de la música. La meva vida sense música no seria possible. M'aixeco i poso l'altaveu, al cotxe poso la música al màxim, vaig al pavelló i endollo el mòbil per connectar-lo a l'altaveu. Si estic trist em poso música trista, si estic alegre faig sonar rap. No sé si tornaré a escriure o rapejar en un futur, qui sap.

Has pensat en fer servir el teu cas per inspirar joves a través de l'esport a la Mina?

— Un dels esportistes més grans que hem tingut, Gervasio Deferr, té un gimnàs a la Mina. Tenim lluita grecoromana i gimnàstica, surten esportistes molt bons. Però ara mateix intento gaudir la meva carrera. No em plantejo què fer en el futur, especialment perquè encara queda molt per fer per tenir unes bones bases al meu esport, per fomentar la pràctica. Qui sap. Ara estic a Albacete, però és clar que m'agradaria tornar a casa. Sempre hi torno, a la Mina i Besòs Mar.

Què veus als ulls dels teus pares quan et veuen triomfar?

— Jo no soc pare, no sé què pot significar que el teu fill neixi amb una certa discapacitat, no sé fins a quin punt pot arribar a afectar. No puc sentir del tot el que senten. Però vull pensar que veuen que una vida destinada a ser infeliç com la meva, ha acabat per ser tot el contrari: soc campió d'Europa. Estic triomfant, vaig pel món, conec gent i llocs. He arribat molt més lluny del que molta gent hauria imaginat, sortint de la Mina. Vull pensar que veuen això.