Mar Molné: "Havia d'escollir entre tocar la gralla o el tir olímpic"

BarcelonaPocs esportistes catalans poden dir que són campions del món. Mar Molné i Magrinyà (Tarragona, 2001) sí que pot dir-ho, i per partida doble. Ara fa pocs dies va guanyar les medalles d'or individual i per equips al Mundial de tir olímpic d'Atenes, una fita històrica. Ja fa quatre anys que viu a Granada, on hi ha el centre d'entrenament de tir de la Federació Espanyola i des d'on respon a la trucada de l'ARA.

T'esperaves ser campiona?

— Jo estava satisfeta arribant a la final. Volia fer-ho bé i em vaig posar les piles durant els entrenaments. Però no per la competició, sinó per mi mateixa. Ja estava contenta arribant a la final, i després que passés el que hagués de passar.

A París vas quedar-te a un pas de les medalles en el teu debut olímpic. Vas ser quarta. Has canviat alguna cosa en la forma d'entrenar-te aquests mesos?

— No, he seguit igual, el que passa és que ara tinc més experiència. En aquest esport s'han de controlar molt els temps, la respiració, les pulsacions, per reaccionar de pressa quan surt volant el plat. A París no vaig controlar tot el que passava al meu voltant. Allà vam disparar els primers 25 plats i després van donar cinc minuts de descans... i jo no me'n vaig adonar. Em vaig preparar per seguir tirant abans d'hora, cosa que em va portar a fallar els dos següents tirs. Al Mundial aquests detalls no se m'han escapat. He controlat el que passava, estava atenta i em preparava en els moments que tocava.

Es diu que a vegades se n'aprèn més d'una derrota que d'una victòria. Aquells dos plats errats a París van ser un bon aprenentatge.

— Sí, sí, totalment. Una derrota és un aprenentatge, és així, completament. I en aquestes competicions guanya una sola persona. A París vaig acabar quarta i estava molt contenta, igualment. I alguna gent em va criticar dient que no s'ha de celebrar una quarta posició, que vaig guanyar la medalla de xocolata. I no s'adonen que era una principiant en uns Jocs, comparada amb altres participants. Era una situació nova, estava sota pressió. I el fet de ser finalista, classificant-me a la fase prèvia com a primera, ja és un èxit.

A més, també heu aconseguit l'or per equips... Esclar, sou una generació molt bona, amb Fátima Gálvez a un gran nivell...

— La Federació va apostar fa quatre anys per gent jove. I s'agraeix. Jo vaig entrar al centre d'entrenament de Granada el 2021, quan ens vam ajuntar quatre joves aquí. Ara arriben els resultats, i per primer cop Espanya ha acabat davant d'Itàlia en un Mundial. Itàlia és on neix el tir olímpic, on es cuida més i on els esportistes tenen més facilitats. En tenen moltes més que nosaltres. I que els derrotem amb una mitjana d'edat de 24 anys és increïble.

El tir olímpic requereix una gran concentració. Es decideix tot per segons, cal reaccionar i encertar. Quan ets allà disparant què et passa pel cap?

— Concentració absoluta. De fet, en el campionat del món no m'havia sentit mai tan concentrada com aquest cop. Has de controlar al 100% el que fas, el teu cos, les emocions... ¿Saps els burros que porten allò al cap per mirar només on toca? Doncs estem una mica així, per mirar on toca i reaccionar. Per treballar-ho a vegades faig ioga. Però també molt exercici físic i recrear situacions similars. Els companys més veterans em diuen que abans dels Jocs de Londres del 2012 la psicologia tenia un paper molt secundari en l'esport, i que després sí que entra amb força al tir. Abans molta gent no entenia que has de treballar les coses a nivell psicològic per guanyar.

La Mar del 2021 s'hauria imaginat que podria ser campiona mundial?

— Sincerament? No. De fet, quan vaig començar aquí no pensava que arribés a París. El meu entrenador ho tenia clar, però jo no tant. Quan el 2023 vaig guanyar per primer cop a la Copa del Món m'ho vaig començar a creure. I així vaig poder arribar als Jocs, un somni fet realitat.

Un somni que comença amb el teu pare.

— El meu pare caçava i li agradava anar a les fires de poble per disparar a les atraccions. I jo anava amb ell i un dia li vaig demanar provar. Tornàvem amb pernils i formatges que havíem guanyat. Ara, jo li vaig deixar clar que no volia anar a caçar. No puc ni matar una mosca. M'agrada disparar, però no m'agrada caçar. A la meva mare no li agradava, perquè jo anava directa a la música. Ella patia perquè veia a venir que deixaria la música, quan ja estava estudiant música tradicional a El Tecler, una escola de Tarragona, on tocava la gralla. Havia d'escollir entre la música i el tir. I quan vaig guanyar l'Europeu del 2018 va ser quan li vaig dir a la mare que la música la portaria sempre amb mi, però que deixaria l'escola. M'agradava molt la sensació de lluitar i esforçar-me. Crec que la mare va mantenir l'esperança que tornés a la música fins als Jocs de París, quan va adonar-se que no passaria, però em va veure feliç.

El pare, en canvi, devia viure-ho amb passió.

— És el meu fan, el meu pare. I si no aconseguís aquests resultats i acabés entre les últimes, ell hi seria igualment ajudant. Quan jo tenia 14 anys ell va començar a veure, parlant amb entrenadors, que podia fer carrera i va donar-ho tot per ajudar-me.

El somni ara és una medalla als Jocs del 2028?

— Tot esportista vol anar als Jocs, i una medalla seria el somni de la meva vida. Ho imagino i se'm posa la pell de gallina. Ara vull disfrutar el que tinc, perquè guanyar un Mundial amb aquesta edat ja és increïble. Encara em frego els ulls.