Mahamadou Dambelleh: "Sent fill de dona negra, musulmana i divorciada tenia poques opcions de triomfar"

Sant Cugat del VallèsAmb 19 anys, Mahamadou Dambelleh acaba de proclamar-se subcampió mundial de natació als Mundials paralímpics de Singapur a la prova dels 50 metres lliures. Nascut a Gàmbia, amb set mesos va arribar a Olot, la seva ciutat, tot i que la natació la va descobrir al Club Natació de Castellfollit de la Roca, on va iniciar un camí que l'ha dut al Mundial de Singapur. Dambelleh, que amb deu anys va perdre gairebé tota la visió, rep l'ARA al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès, on entrena.

Has guanyat una medalla a un Mundial. T'han rebut a l'Ajuntament, t'han fet homenatges… Com ho estàs vivint?

— És bonic. Especialment si penso en la meva mare. Si t'hi pares a pensar, el meu cas no tenia gaires opcions de fer-se realitat. Soc fill d'una dona immigrant negra, musulmana i divorciada. I jo soc el gran de quatre germans. La meva mare pocs cops m'ha vist competir perquè sempre era treballant. Fent hores extres, fent més d'una feina. Sempre s'ha preocupat per mi, ha volgut que fes el que m'agrada. La mare i els germans sempre m'han ajudat i m'han donat suport.

Ja vas néixer cec?

— Jo ja neixo amb una discapacitat visual hereditària que afecta la retina, la retinosi pigmentària. Vaig néixer veient-hi menys que els altres, però podia veure-hi. I quan vas creixent perds visió. Ara veig llums i ombres, res més.

Com has viscut el fet de guanyar una plata al Mundial? Com va ser aquell moment?

— Increïble, perquè era tot just el meu segon mundial. El primer va ser amb disset anys i aquest ja hi competia amb 20 anys acabats de fer. I, a més, vaig guanyar la medalla en la primera prova de les que feia, la que més m'havia preparat durant tota la temporada. M'esperava que m'anés bé, però la medalla va ser inesperada. Quan vaig acabar, en Jaume, el meu entrenador, em va dir que havia acabat segon dos cops. La primera, quan estava a l'aigua, no el vaig sentir. I després, a fora, em vaig quedar en blanc, no sabia com reaccionar.

Amb quines aspiracions anaves a Singapur?

— Era la primera temporada que entrava el CAR: amb nous entrenadors i arribant a la final dels 50 ja hauria acabat content. És cert que durant la temporada anava millorant els meus temps i el juny, a una competició a Berlín, vaig acabar primer. A Singapur jo volia fer-ho el millor possible, però després de les semifinals la gent em deia que faria medalla. I jo els deia que no, que els rivals venien de ser als Jocs Paralímpics de París. Però em vaig il·lusionar i mira... va anar bé.

Senties més responsabilitat pel fet d'estar becat al CAR per primer cop?

— Jo sempre he tingut aquesta responsabilitat perquè a la meva vida res ha sigut fàcil. Vinc d'una família immigrant en la qual en l'àmbit econòmic les coses no anaven gaire bé. La responsabilitat hi ha estat sempre perquè sempre he trobat gent que m'ha ajudat i m'ha anat proporcionant les eines per tal que pogués seguir endavant. En Pere, el meu entrenador a Castellfollit, sempre em deia que un cop fos al CAR els resultats arribarien. Sempre ho dono tot, quan competeixo.

Competeixes a una prova com els 50 metres lliures. La més ràpida. Com ho vius? Què et passa pel cap durant aquells pocs segons?

— Doncs no paro de pensar. Jo ho tinc molt pautat. És molt ràpid i has de pensar molt de pressa, però en cada moment estic pensant el que faig. En el moment de saltar estic pensant en saltar, en el moment d'entrar a l'aigua, penso en com entro a l'aigua, després en lliscar, després en donar la puntada de peu... Costa estar concentrat. És poc temps i són moviments ràpids, però aquest és el repte.

Explica'ns com descobreixes el món de la natació. Tu ets d'Olot, però competeixes amb el club de Castellfollit de la Roca...

— Jo anava als esplais Garbuix, amb altres nens amb nivells econòmics baixos. I a les activitats extraescolars fèiem natació a l'aire lliure. Es va fer un casal a Castellfollit, ens van dur a la piscina i mira, fins ara. Tenia deu anys. Allà vaig conèixer en Pere Vilà, que fa de president i entrenador, i ens va dir que qui tingués ganes de nedar, tindria l'oportunitat. I jo vaig voler. Abans havia fet atletisme, que era diferent: competeixes amb un guia al costat. A l'aigua nedes sol. La mare patia, és normal. Si tens un fill amb discapacitat és normal protegir-lo. Però veia que estava content i que m'anava bé.

Creus que la gent és conscient de com pot arribar a ajudar l'esport a les persones amb una discapacitat?

— No, no n'és conscient. La gent no sap com ajuda, no només per la salut física, sinó també per la salut mental i la capacitat de relacionar-se. També ajuda a normalitzar la discapacitat. Perquè en el meu cas jo entrenava amb gent convencional i crec que per a ells era bo aprendre a relacionar-se amb algú amb una discapacitat. Pensa que la meva medalla és fruit de deu anys de feina. Fa anys estava entrenant quatre dies a la setmana en tres piscines diferents, ja que el meu club no tenia piscina coberta. Passava fred, topava contra altra gent (érem cinc o sis pel mateix carril a la piscina de Sant Pere de Torelló)... i, de sobte, era al Mundial. A Singapur, a 12 hores de vol, on no tinc clar ni quin idioma parlen. Va ser bonic arribar-hi sabent d'on vinc.

Tens entre cella i cella arribar als Jocs Paralímpics de Los Angeles el 2028?

— Aquesta és la idea. Però queda molt. Pas a pas.

Competeixes, entrenes i estudies.

— Ara estic aquí de resident al CAR: entreno, menjo i dormo aquí. I després estic fent un cicle superior d'integració social, mig a distància, mig presencial a Terrassa. La vida d'un nedador és curta, així que cal pensar en el futur, tot i que encara no tinc gaire clar què faré. Sí que tinc clar que m'agrada tot el que és el món del treball social.

Has dit que vols ser el primer president negre i cec de la Generalitat.

— Sí, sí... (somriu). El somni el tinc. Però primer toca viure la natació i acabar els estudis. Això de ser president va començar com una broma amb els amics quan era menut. Però també era una broma que aniria a Mundial i es va fer realitat, així que qui sap, amb la política.