Quatre anys que convé no oblidar

El bàsquet és un esport sense memòria. Deixo escrita aquesta frase a l’inici de l’article per si el defecte se m’encomana i me n'oblido. Clubs, entrenadors i jugadors s’acostumen a tirar per la cara la falta d’empatia a l’hora de recordar complicitats passades quan una de les parts pren la decisió de canviar de rumb. La història es repeteix una vegada i una altra. El Río Breogán, que no va renovar l’entrenador amb el qual va aconseguir l’ascens a la Lliga Endesa, es va indignar quan el tècnic pel qual van apostar els va abandonar a meitat de temporada per marxar a l’Hereda San Pablo Burgos, un equip que ja ha perdut el compte dels canvis que ha fet aquesta campanya. La fidelitat no està de moda.

Aquest dilluns es compleixen quatre anys des que Carles Duran va aterrar a la banqueta del Joventut de Badalona. L’equip verd-i-negre, que acumulava vuit derrotes consecutives, ocupava el penúltim lloc de la classificació amb un preocupant registre de 4-15. El descens esportiu a la LEB Or semblava difícil d’esquivar i el club corria perill de desaparició per uns greus problemes econòmics. La gent de Badalona va viure amb el cor encongit perquè l’escenari no convidava a l’optimisme, però l’entrenador va acceptar el repte i va tornar al club en el qual havia passat gairebé 17 anys de la seva vida. "Des del sofà de casa no podia ajudar la Penya", va dir durant la seva presentació. Les línies mestres del projecte van quedar ràpidament marcades. "La Penya és casa meva i vull que tothom mati per ella", va explicar.

Quatre anys després, la situació s’ha girat com un mitjó. El Joventut lidera el grup A de l’Eurocup i disputarà la Copa del Rei de Granada com a cap de sèrie. Poca broma. El triomf de dimecres contra el Partizan de Zeljko Obradovic va ser el resum perfecte d’una metamorfosi excepcional liderada per un entrenador de la casa que va pujar al vaixell durant la pitjor de les tempestes i que va ajudar a reflotar un projecte que corria perill d’enfonsar-se. El tècnic, que es va formar escoltant els consells de gent com Miquel Nolis, Manel Comas, Aíto García Reneses, Sito Alonso, Joan Plaza, Pedro Martínez o Salva Maldonado, està obtenint els fruits a la seva aposta. Minuts després de la victòria de dimecres, vaig tenir la sort de parlar amb ell per un dels passadissos del Palau Olímpic. “Només és un partit, però quan guanyes un rival com el Partizan, l’equip juga amb passió i aposta per la gent del bressol, l’afició embogeix... Això és el bàsquet, oi?”, va sentenciar.