Ciclisme
Esports 24/12/2021

Melcior Mauri: “Per guanyar una prova com la Vuelta cal patir molt”

4 min
Melcior Mauri, durant la Vuelta del 1991, quan va proclamar-se campió

BarcelonaAra fa 30 anys, Melcior Mauri aconseguia guanyar la Vuelta a Espanya superant a la general Miguel Indurain. El ciclista osonenc, tot un especialista en contrarellotges, va escriure una de les pàgines d'or de l'esport català, tot i no ser cap de files de l'equip ONCE i haver de plantar cara a un estol de grans escaladors, com Marino Lejarreta, Lucho Herrera o Fabio Parra. Mauri, que ara organitza campus de ciclisme, recorda aquell triomf, el segon i darrer de tota la història d'un català a la prova.

Com va començar l'amor per la bicicleta de Melcior Mauri?

— A casa. Amb en Joan, el meu germà gran, que sortia a rodar amb la Unió Ciclista de Vic. Em feia dentetes i no vaig parar fins que van comprar-me una bicicleta. Van comprar-me un ferro i sortia a la carretera, amb els avis, amb els amics. I d'aquí vaig fer el salt a les curses, primer en categories aleví i infantil. I començo a guanyar. Quan era júnior va ser quan vaig veure que m'hi podia dedicar.

Si guanyar una cursa tan important com la Vuelta a Espanya ja costa, fer-ho sense ser cap de files encara més, no? I en el teu cas encara devia ser més dur, ja que un dels teus rivals era dins del teu equip, com passava amb Marino Lejarreta.

— La veritat és que sí. Dins de l’equip ONCE hi havia corredors com Marino Lejarreta o Anselmo Fuerte que aspiraven a guanyar. Llavors jo era un comodí, però aquella temporada la vaig començar molt fort i vaig guanyar la Volta a València. Hi arribava en un estat de forma molt bo, però no era cap de files. Dins de la cursa es van viure situacions que em van afavorir, aquell any. Especialment la quantitat de contrarellotges, fet que em va posicionar al capdavant. Després es van viure situacions dins de la cursa que van ser complicades, ja que en Marino Lejarreta atacava per treure temps a Miguel Indurain, però, esclar, el líder de la cursa era jo. Amb el temps hi he anat pensant molt, en tot el que va passar. I n'he parlat amb tothom amb més calma. Ells volien que Lejarreta pogués superar a la general Indurain, que era segon. I com ho podia fer? Doncs atacant en un territori ideal per a ell com era la muntanya, als llacs de Covadonga. A mi no em va agradar com va pujar aquell dia en Lejarreta, ja que hauria pogut perdre el liderat, però són coses que passen.

Lejarreta era un gran escalador, Miguel Indurain el favorit i Melcior Mauri qui brillava a les contrarellotges.

— I vaig tenir la sort que en aquella edició de la Vuelta hi van posar més contrarellotges que mai. El primer dia ja es va fer una contrarellotge de trios i em vaig posar líder fent equip amb l’Anselmo Fuerte i l’Herminio Díaz Zabala. Ens vam repartir el mallot de líder els primers dies i després jo ja no el vaig deixar. Després va arribar la contrarellotge per equips, on l’ONCE va fer-ho bé. I la contrarellotge de Cala d’Or individual, que guanyo jo, la Cronoescalada de Valdezcaray i una nova contrarellotge individual a Valladolid. Cinc contrarellotges, no s’ha vist mai més!

També hi va ajudar que es va suspendre una etapa d’alta muntanya per la neu...

— Si, l’etapa del pla de Beret a Andorra. Igualment aquell any aguantava bé en etapes de muntanya, però esclar, això va ajudar-me.

Quan et fas a la idea que pots guanyar la cursa?

— Segurament el dia de la cronoescalada de Valdezcaray. No era el meu terreny i anava molt bé. Quan vaig veure que feia millor temps que Indurain, vaig tenir clar que aquell era el meu any.

Mauri al podi de la Vuelta del 1991.

Quan vesteixes de groc, sent líder, com es gestiona la pressió?

— Cal estar molt preparat. Dubtes de tu mateix en molts moments, vius situacions complicades. Recordo que abans de la cronoescalada es feia un programa d’esports a la Televisió. Havia sortit per apamar el terreny i, de retorn a l’hotel, estava relaxat al llit i vaig veure el titular: Avui Mauri pot perdre el liderat”. Calia ser fort per no afectar-se, quan veies que molta gent donava per fet que no aguantaria.

Un moment molt dur és quan a l’etapa dels llacs de Covadonga, a la rampa de la Huesera, Lejarreta i Indurain ataquen.

— Va ser complicat, però vaig mantenir el cap fred. Pujant al meu ritme, veia que podia arribar sense perdre temps. Jo no era un corredor explosiu a la muntanya, així que si els seguia cometia un error. Vaig anar al meu ritme, sense perdre gaire temps.

El 1991 va arribar el triomf, però el millor Mauri va ser el del 1995?

— Aquell any acabo segon a la Volta a Catalunya, soc campió d’Espanya de contrarellotge, acabo quart a la Vuelta i aconsegueixo ser sisè al Tour de França. Globalment va ser la meva millor temporada, però, esclar, Indurain va guanyar el seu cinquè Tour i no es va parlar gaire de mi. El Miguel, amb qui tinc molt bona relació, ens eclipsava a tots [somriu]. Vaig viure el millor ciclisme des de dins, va ser una època preciosa.

A la Vuelta d’aquest any tenim un sol català, De la Cruz. Què ens falla?

— Sempre dic que cal cuidar la base. Si hi ha un equip professional, tens un referent per a la mainada, per exemple... Però a la base és on es planta el que recollirem després, i el ciclisme de base està tocat. Cal treballar més, fer escoles, promoure equips juniors i amateurs... És d’on sortirà el futur. Aquí no hem tingut mai grans projectes d’equip. 

Com a curiositat: a la Vuelta hi participa el belga Mauri Vansevenant, de l'equip Deceuninck-Quick Step. És cert que es diu així en honor teu?

— Sí, és així. És tot un honor que el meu cognom sigui el nom d'un ciclista actual, però no ho he pogut parlar amb ell. El seu pare era ciclista i va voler fer-me aquest homenatge. A Bèlgica el ciclisme es viu molt.

stats