Felicitats a tots els còmplices

Tenint en compte que formem part d’una societat adormida, és gratificant veure com encara hi ha gent que es mobilitza per una causa i torpedina amb èxit una competició esportiva de primer nivell com la Vuelta. No està tot perdut. Fer servir la capacitat crítica, protestar i manifestar-se s’han convertit en conceptes vintage, perquè ens hem reduït al que vol el sistema: ser instruments de consum de productes i idees al seu servei. Per això podem estar asseguts en una caleta massificada mentre fem scroll entre un possible fitxatge del Barça, una samarreta rebaixada i un nen cadavèric morint-se de fam a la Franja de Gaza. Impertorbables, aixequem la mirada i li preguntem a la parella: “Què prefereixes dinar? Fideuà o paella?”. Tenim la capacitat d’indignació d’una mongeta tendra.

El que va passar dimecres a Bilbao hauria de ser un exemple i sacsejar de dalt a baix la indústria de l’esport. Fa molts mesos que els màxims organismes de totes les disciplines estan ignorant un genocidi retransmès a temps real amb la tolerància dels seus aficionats. No reben cap classe de pressió massiva per prendre decisions i vetar Israel de les competicions. La UEFA va acomiadar-se de Suleiman al-Obeid, l’estrella de la selecció palestina de futbol, però va restar en silenci quan el davanter del Liverpool Mohamed Salah la va interpel·lar perquè expliqués com, quan i on havia mort. Mentrestant, el mateix organisme permetrà el Maccabi de Tel-Aviv jugar l’Europa League, igual com la FIBA accepta que la selecció israeliana competeixi a l’Eurobasket i, a l’Eurolliga, el Barça debutarà contra l’Hapoel. Rússia, en canvi, va ser exclosa de tot cinc minuts després d’envair Ucraïna. Era més fàcil.

Ha tornat la cantarella del “no s’han de barrejar política i esport”. De debò? A Al-Obeid, el Pelé palestí, el van disparar les forces israelianes mentre esperava ajuda humanitària entre multituds el 6 d’agost. Tenia 41 anys, parella i cinc fills. Més enllà de la reivindicació de Salah, les associacions de futbolistes o les grans figures d’aquest negoci no han mogut ni un dit quan han assassinat un col·lega. On són les estrelles del Barça o el Madrid? I què fan els clubs? Continua la doctrina ultracapitalista que va inventar Michael Jordan: “Republicans buy sneakers too” (els Republicans també compren vambes). Felicitats als còmplices: els que ho permeten i els que callen. Els únics que poden dormir tranquils són els activistes de Bilbao, envoltats de ciclistes preocupats per la seva seguretat personal. La vergonya ja és infinita.