Jordi Calavera: “Si et compromets amb un club, et compromets a tot”

Jordi Calavera (Cabra del Camp, 1995) s’entrega en cos i ànima. En va tenir prou amb una temporada a Montilivi per estimar el Girona, tot i passar-ho malament per la poca participació i el trauma de no ascendir. Ara que sembla indiscutible i s’acosta el tram decisiu del curs, reivindica mantenir una actitud positiva per aspirar a cotes elevades, començant per la visita a Fuenlabrada (14 hores, Movistar LaLiga). El play-off a Primera és a només quatre punts.

Que bonica que és la setmana quan es guanya, oi?

— Passi el que passi sempre surt el sol, però lògicament tot es veu d’una altra manera. Estem tranquils i ens hem refet gràcies a dos bons resultats. Tant de bo signifiquin un impuls i una injecció de moral. Cal donar valor als triomfs. He viscut la millor etapa del club des de fora i com que el nivell va ser esplèndid, la mentalitat ha canviat. Això ens perjudica perquè ens hem tornat massa crítics. Tothom vol pujar i jugar bé, però costa molt guanyar a Segona o a Segona B. Tampoc s’acaba el món per endur-se un partit sense fer un gran futbol. Millor això que no fer-ho bé i perdre, no?

L’equip, després de tot el que ha hagut d’afrontar, encara està en mode supervivència?

— Hem patit molt. I quan dic molt és molt. I sumem-hi la garrotada de l’estiu. Ha estat dur, no es pot negar. El primer terç de campionat tot eren problemes, però ens hem sabut aixecar i, sincerament, fer 30 punts a la primera volta és una cosa considerable, vistes les circumstàncies. El curs passat, amb la gran plantilla que teníem, en vam sumar 31. Se’ns han escapat alguns partits, és cert, però hem anat a més: competint, donant la cara i generant ambició.

La gran gesta és no haver pres mal de veritat, o pensar així és ser massa dramàtic?

— Vivim en un món en què ningú preveu el fracàs. Tot és èxit, ho farem bé, som el millor equip i pujarem a Primera, però al davant tenim uns rivals. Hem de mirar a curt termini i l’anàlisi ja la farem quan s'acabi la Lliga. I si finalment ens quedem al lloc on ens tocava quedar-nos? Potser és tan fàcil com això. Intentarem arribar com més amunt millor i sumar tant com puguem, només faltaria. Però considero que ho estem afrontant amb molt de caràcter i valentia per tot el que hem passat.

Potser l'actitud més sana és no ser tan profund i agafar certa distància.

— Ja estem acostumats a les opinions externes, nosaltres ens centrem en la feina. Ni quan es guanya s’és tan bo ni quan es perd s’és dolent, ens hem d’aïllar del que es diu. Se’ns va pressionar molt l’any passat i és lògic; no estàvem preparats per a la derrota. A mi també em va passar, eh! Sentia que era impossible no aconseguir-ho. Aquest curs tot és nou, hem renovat l’energia i tenim aire fresc. No hem de deixar de creure en la nostra identitat i ja veurem fins on arribem.

Et queda una espina clavada?

— Evidentment és una cosa que portem dins tots aquells que ho vam patir. Ens hi vam bolcar i vam caure a l'últim instant, i em dol més per als treballadors del club que s’han quedat sense feina per no haver aconseguit l’ascens. Perquè també formen part del grup i realment a ells els hi anava el sou. Si tornem a tenir una oportunitat i l'aprofitem, serà doblement gratificant.

Transmets implicació, Jordi.

— Si et compromets amb un club, et compromets a tot. Malauradament, l’any passat vaig jugar poc; però vaig acceptar el meu rol i era un dels primers a arribar cada dia, me n'anava l’últim i m'entrenava com el que més. Visc molt la meva professió, per això m’hi implico. Ajudaria des d’on fos i a Girona hi estic bé. Pots enfadar-te, perquè el que vols és participar i donar un bon futur a la teva família i als teus fills, però si això no passa com voldries, has d’haver-t'hi buidat en l’intent.

I, per descomptat, tenir la consciència tranquil·la.

— Li he dit mil vegades a la Clara, la meva xicota, que havia fet el que em tocava. I en aquest aspecte ja no és cosa meva, sinó de l’entrenador, que és qui decideix. Però si un futbolista no s'hi compromet és negatiu, perquè s'entrena malament i la relació amb els companys se'n ressent. Juguis un minut, cap o deu, ho has de viure. Des de la graderia saltava i desitjava sortir a escalfar-me, encara que fos poc. Hauria pagat diners per jugar en partits que no he jugat. Així m’han educat els meus pares, i els ho agraeixo.

Costa expressar els sentiments?

— Durant temps he intentat que no se’m notés si passava per un mal moment, perquè els que t’estimen pateixen. No podia arribar a casa i xafar l’ambient. Soc una persona efusiva i se’m nota massa. I sí, els meus pares i la meva parella m’han hagut d’ajudar. Solia ser el jugador número dinou, el que viatjava però acabava desconvocat. M'he desfogat plorant, malgrat guanyar-me bé la vida, perquè creia que feia les coses malament i m’ho qüestionava tot. La meva mare diu que tot treball té la seva recompensa, vinc d’una família humil i que s’esforça i no m’han regalat res. Potser per la meva actitud he convençut per quedar-me i intentar ser important. I quan no em toqui jugar, hi contribuiré com he demostrat que faig sempre.