Christian Pulisic, el fill d'una esbojarrada lliga de futbol que copiava el bàsquet

BarcelonaLa relació entre els Estats Units i el futbol és fascinant. Abans del partit contra els anglesos, els seus aficionats burxaven els adversaris cantant "it’s called soccer". Sí, prefereixen fer servir soccer abans que football, ja que per a ells el futbol es juga amb les mans, amb casc i donant-se trompades. Els Estats Units han entregat el seu cor al futbol. O al soccer, que dirien ells. La seva lliga ja està entre les deu millors del món, tant en audiències com en espectadors als estadis. Cada cop més joves juguen a futbol i ja fa anys que són les millors en futbol jugat per dones. I ara volen tornar a arribar als quarts de final del Mundial, fita que ja van aconseguir el 2002.

No tot el país, però, acaba d’entendre el joc. La cadena ultraconservadora Fox News, que normalment ignora aquest esport per no ser prou americà, ara li dona cobertura, però fent-se preguntes ben estranyes, com "què és aquest esprai que fan servir amb la cama d’un jugador?" o "per quina raó els àrbitres fan tan difícil fer gols?" La pregunta més americana, però, era la de sempre: "per quina raó els partits acaben en empat?" En un país tan competitiu, l’empat no és una opció: cal ser el millor, cal derrotar el rival. Potser per aquest motiu la FIFA valora introduir en el pròxim Mundial, què serà als Estats Units, tandes de llançament de penal per decidir qui suma un punt extra en cas d’empat. Una idea molt americana que ells ja havien posat en pràctica als anys 90 en el naixement de la MSL, però amb uns penals diferents, on el jugador sortia corrent del mig del camp per encarar sol el porter. Va durar poc.

Sigui com sigui, el futbol triomfa. Quan van derrotar els iranians, la Casa Blanca va fer circular un vídeo en què informaven al segon el president Joe Biden, que ràpidament agafava un micròfon per informar els espectadors d’un acte. Als anys 80 Reagan segurament ni hauria sabut que es jugava un Mundial. El gol del triomf el va fer Christian Pulisic, el jugador del Chelsea. Un home nascut en una família boja per aquest esport, en què el seu pare, Mark, va formar part d’una altra experiència esbojarrada del futbol als Estats Units ara prou oblidada, l’indoor soccer. Als anys 80 el país ja no tenia una lliga professional després de la desaparició de la famosa North American Soccer League (NASL) que va portar als Estats Units Pelé, Beckenbauer o Neeskens. La MSL no es crearia fins al 1993, així que en aquell impàs van existir tornejos perduts, curts i curiosos, com la lliga de futbol indoor.

Jugar amb sostre

La lliga va formar-se el 1984. Inicialment la idea era crear una lliga de futbol, amb les mateixes normes que l’esport a l’aire lliure, per convertir-la en una mena de Masia de jugadors locals. Com que la NASL era plena d’estrelles internacionals, les normes d’aquest torneig sota sostre era que tots els jugadors fossin nord-americans. Però el mateix any del naixement del projecte, la NASL va fer fallida i va desaparèixer. I la lliga de futbol sota sostre va convertir-se fins al 1991 en la principal competició de soccer dels Estats Units. I van arribar els experiments, com introduir una mena de línia de triples, com al bàsquet, que permetia valorar els gols amb diferents puntuacions. Els xuts llunyans en valien tres, els de dins de l’àrea dos i els penals, un. Es va jugar també amb les substitucions, per imitar els esports nord-americans, amb tandes de penal en cada partit i amb el temps. Inicialment la lliga va començar amb onze jugadors, però es va acabar passant a sis sobre la gespa, amb canvis freqüents. I sense servei de banda: la pilota podia picar als murs laterals, com si fos hoquei sobre gel.

Els Pulisic eren una família amb arrels croates. L’avi de l’actual jugador de la selecció era de l'illa d’Olib. Arribat als Estats Units als anys 50, era un gran aficionat al futbol, passió que va passar al seu fill Mark, a qui portava a veure els partits del New York Cosmos de Pelé als anys 70. Dormien a la ciutat en pensions després de conduir hores des de Pennsilvània, on vivien. El Mark explicaria després al seu fill, el Christian, com van ser aquells anys bojos en què Nova York va embogir amb l’esport rei, amb els jugadors dels Cosmos entrant per la porta vip de les discoteques de moda. El Mark començaria a jugar a futbol de ben menut i, de fet, es va casar amb la Kelley, una de les millors jugadores de l’equip de la Universitat George Mason, on els dos estudiaven. La passió pel futbol el portaria a jugar a futbol indoor amb els Harrisburg Heat, amb els quals arribaria a ser subcampió el 1995. Van perdre la final en quatre partits per resultats com 19-9 o 14-11. Coses dels gols amb diferents puntuacions. Pel mig, però, havia intentat brillar en el futbol de tota la vida. Ho va fer el 1991 marxant a la terra dels seus avantpassats per jugar amb el NK Zagreb croat. No va tenir gaire vista, ja que el va enxampar l’inici de la guerra dels Balcans. Tornaria a casa impressionat per les imatges que va viure, amb les alarmes contra els bombardejos i els refugiats que arribaven com podien del front de guerra.

Christian Pulisic va néixer el 1998. I el seu pare, el Mark, va retirar-se el 1999, poc abans de la desaparició de la lliga, totalment residual un cop va formar-se la MLS. Quan el Christian era petit, a la mare li va sortir feina de professora a Anglaterra. I els Pulisic van passar uns anys a prop d’Oxford, on el Mark va aprofitar per formar-se com a entrenador i visitar tots els camps de futbol que va poder. Va enamorar-se de com es vivia el futbol a Anglaterra. I va tenir clar que aquest seria el destí del seu fill. Dit i fet, ara brilla al Chelsea. Conegut com a Capità Amèrica per la seva semblança física amb el personatge de còmic, Christian Pulisic ha passat en quatre anys de ser l’ase dels cops quan els Estats Units va fracassar quedant-se fora del Mundial del 2018 a ser el capità d’una selecció que somia. I que en quatre anys serà l’amfitriona d’un Mundial en què Mark Pulisic podrà veure estadis plens animant el seu fill. Ell, que va passar-se tota la carrera passant fred en pavellons perduts, intentant marcar gols des de la línia de triples.