Girona FC
Esports  /  Girona FC 17/04/2022

El delegat que va fer del Girona el club de la seva vida

Javier Galiano va arribar a Montilivi el 2008 i ha viscut els millors anys de l’entitat

Jordi Bofill
4 min
Javier Galiano, delegat del Girona

GironaQui entra al Pencil no pot evitar fer una rialla. Un primer cop d’ull serveix per testificar que el local és un lloc de culte al Girona. L'omplen desenes de samarretes de futbolistes que han deixat empremta a Montilivi. Dos dels noms més simbòlics, però, han fet molt més per l’escut que el simple fet de colpejar una pilota: en Jota, l’encarregat de material, i el protagonista d’aquesta història, el delegat de l’equip blanc-i-vermell. “Hem guanyat més d’un partit, aquí dins”, diu Javier Galiano (Valladolid, 1959). “Diuen que formo part del mobiliari, imagina’t. He vist aprendre a caminar els fills del Dani Mallo, el Jandro Castro o el Chus Herrero, per exemple. Sempre hi tenim una taula, nosaltres. Si aquest bar parlés...”.

El secret de la unió del vestidor del Girona cal buscar-lo entre aquestes quatre parets. “Si algú té un problema, ens ajudem entre tots, també en l’aspecte personal. La societat no és la mateixa, però si abans em demanaven qui podia arreglar una punxada a la roda, ara em pregunten on poden comprar-ne una de nova. El que no varia és l’essència del grup. Quants cops no hem necessitat una cervesa després d’un mal partit i ens han abaixat la persiana perquè poguéssim estar junts i expulsar la ràbia! Com ho han fet quan hem hagut de celebrar alegries... Jo he viscut nits que d’aquí sortíem directament per anar a entrenar, eh. Però ja teníem la feina feta i ho podíem fer”, continua Galiano, arribat a Montilivi el 2008, coincidint amb el retorn a Segona gairebé cinc dècades més tard. “Gusó i Sierra, el president i el vicepresident de l’època, em van fer una oferta que no vaig poder rebutjar i aquí estic”.

Javier Galiano, delegat del Girona.

Àrbitre de tota la vida perquè sent futbolista li van caure 25 partits –tot i que ha prescrit, millor no fer públic el motiu del càstig–, quan va posar un peu a l’entitat ja coneixia tothom. De fet, presumeix d’haver creat a la tribuna de Montilivi la penya Josico, un jugador que cal buscar amb lupa per saber que va vestir la samarreta blanc-i-vermella. “Va disputar un partit de la Catalunya Cup a Blanes, era molt simpàtic”. També va sortir un minut a Vila-joiosa. “El temps dona i treu raons, però si el Girona s’ha transformat en el que coneixem és gràcies a la bogeria de Gusó. La història és molt llarga i han passat moltes coses internes. No hi havia diners ni per viatjar. De fet, Raül Agné i Arnau Sala, el cos tècnic que hi havia, pagaven de la seva butxaca les pilotes per entrenar. Anàvem a mil camps, sempre amb els diners per avançat. Si no, no podíem exercir. Avui tot això és impensable”, confessa.

Com en tota història, sempre hi ha un punt d’inflexió. Aquell màgic instant en què un sent que està fent coses que mai abans s’havia atrevit a fer. El de Montilivi es va produir el curs 2012-13, amb la final del play-off per pujar a Primera perduda contra l’Almeria. “Allà vam descobrir que la vida no només era pensar a salvar-se, érem l’enveja de la categoria”. L’amor de Galiano pel Girona està fora de qualsevol dubte. Capaç d’agafar un ferri quan xiulava a Mallorca per donar suport al club gironí a Maó (Menorca), ho faria tot pels seus colors. “Em sento molt ple perquè em sento estimat. I jo també els estimo, esclar. Hi soc sempre: a les bones i a les males, fent el paper de confessor. ¿Que qui m’escolta a mi quan no tinc un bon dia? En Jota, qui vols que sigui!” La seva relació mereix un punt i a part: “Als desplaçaments sopem dues vegades; a l’hotel amb la plantilla i després ens escapem nosaltres. Quan ho volia fer Machín sempre deia que aquella nit faria una Galianada”.

La senyera, a Madrid

Un dels moments més recordats va ser quan el Girona va jugar a Valdebebas contra el Madrid Castella amb l’equipació de la senyera. “Ho vaig decidir jo perquè em venia de gust. I què carai, perquè era molt bonica”, explica amb un somriure. Però si parlem de moments especials, cap com l’ascens a la màxima categoria. “Tot el club estava paralitzat, després del cop contra el Lugo. Quan dic tot és tot: treballadors, jugadors, directius. Va ser duríssim, molt bèstia, però vam aconseguir treure’ns un pes de sobre. Ho vaig gaudir com una criatura, em despertava i em deia «Som de Primera!». La sensació era preciosa”.

Què li oferirà el futur a un Girona que aquest dilluns rep la Reial Societat B a Montilivi (19 h, Movistar LaLiga)? “T’asseguro que em jubilaré a Primera Divisió i no em penso moure d’aquí. El que ens ha passat últimament és terrorífic i crec que el futbol ens en deu una. I millor que ens la degui el futbol a nosaltres que no pas nosaltres a ell”, sentencia. Tant de bo, Galiano, tant de bo.

stats