L’Espanyol s’autoexigeix no convertir-se en un club ascensor
El 47% dels clubs que han pujat a Primera des del 1994 han tornat a Segona en els dos anys posteriors a l’ascens
BarcelonaLa junta d’accionistes del passat mes de juny va deixar un regust agredolç en l’afició de l’Espanyol. L’alegria generada per la retallada del deute, arran de l’aprovació d’una nova ampliació de capital, va veure’s eclipsada pels desitjos esportius marcats per la cúpula directiva de cara a la pròxima temporada: “L’objectiu és consolidar l’equip a Primera, tot i que els aficionats vulguin fites més altes”, va anunciar el president, Chen Yansheng. “Cal ser realistes i pragmàtics: el primer és consolidar-nos a Primera”, va insistir el director general, José María Durán Farré.
La història de l’Espanyol recorda que el club blanc-i-blau és el cinquè amb més temporades a Primera de tot el futbol espanyol. En suma 85, una menys que el València (86) i cinc menys que el Barça, el Reial Madrid i l’Athletic (90). Abans del cinquè descens, els pericos acumulaven 26 temporades a l’elit, la segona millor ratxa des de les 31 que van transcórrer entre la fundació de la Lliga i el primer descens. Dues dades que serveixen com a argument a l’afició espanyolista per exigir molt més que la permanència. “La gent ens exigirà, i aquesta ha de ser la mentalitat”, va admetre l’inconformista Raúl de Tomás després de confirmar l’ascens.
El futbol, però, s’entossudeix en recordar que no es pot viure de la història. No són pocs els clubs que, malgrat viure moments destacats a Primera en les últimes dècades, fa anys que viuen encallats entre la Segona o la ja antiga Segona B. També n’hi ha molts que no van poder gaudir gaire temps de la seva estada a Primera. Des del 1994, l’any del quart ascens de l’Espanyol, 85 clubs han ascendit. 29 van tornar a Segona l’any posterior a l’ascens, mentre que 11 més van tornar-hi al cap de dues temporades. És a dir, que 40 d’aquests 85 clubs (el 47%) no van durar més de dues temporades a l’elit. Una dada prou significativa que corrobora que el més complicat no és arribar-hi, sinó mantenir-s’hi. En aquesta llista hi ha clàssics com el Vila-real, el Sevilla, el Llevant, l’Alabès, l’Osasuna o el Mallorca.
No és casual que els màxims dirigents blanc-i-blaus insisteixin en un discurs prudent centrat en la consolidació a la màxima categoria. L’Espanyol no vol convertir-se en un club ascensor que canviï de divisió periòdicament. Una situació que han patit de valent nombrosos clubs del futbol espanyol. El cas més evident és el del Rayo Vallecano, que enguany acompanya l’Espanyol a Primera. Des del 1994, els madrilenys han viscut cinc ascensos i cinc descensos. Els segueixen el Betis i el Llevant (quatre ascensos i tres descensos); el Deportivo i el Valladolid (tres ascensos i quatre descensos), l’Osasuna i el Numància (tres ascensos i tres descensos).
Patiment després de dos ascensos
La mateixa trajectòria de l’Espanyol referma la dificultat d’assolir la permanència l’any posterior a l’ascens. Els espanyolistes van patir força per mantenir la categoria el curs 1963-64, quan van necessitar superar l’Sporting en una promoció de permanència, i també el 1990-91, quan un agònic triomf en l’última jornada va estalviar-los disputar una altra eliminatòria de permanència.
Més tranquil va ser el curs 1970-71, resolt amb un marge de set punts sobre el descens. El camí a seguir, però, el marca la 1994-95, quan amb José Antonio Camacho a la banqueta l’Espanyol va quedar-se fora d’Europa després d’un triple empat a 43 punts amb el Sevilla i el Saragossa.
