Luis Rubiales, el fill de l'alcalde que salta d'incendi en incendi al futbol espanyol

BarcelonaLuisillo, com era conegut de menut a Motril, xutava la pilota davant de l'ajuntament d'aquesta localitat de Granada. Ho feia orgullós, ja que esperava que el seu pare sortís de l'edifici: era l'alcalde. Luis Rubiales, nascut el 1977 a Gran Canària, on el seu pare va passar una època treballant, sempre torna mentalment a Motril. És la seva terra, són les seves arrels, allà on va començar a demostrar ser una persona amb caràcter. Decidit a ser futbolista, quan li van oferir tornar a casa per jugar a l'equip del poble va rebutjar-ho, ja que no volia ser més el fill de l'alcalde. Volia volar alt tot solet.

Rubiales ha passat de ser un jugador voluntariós, dels que van arribar a ser professionals posant-hi moltes hores perquè tampoc no eren res de l'altre món, a presidir la Reial Federació Espanyola de futbol (RFEF) amb un estil polèmic. El petó no consentit a Jenni Hermoso ha estat el darrer cas d'una llarga llista. La seva manera de gestionar la crisi nascuda quan gairebé totes les jugadores de la selecció femenina van demanar canvis, va posar de manifest el seu estil de lideratge, poc amic de demanar perdó i admetre errades. A Sydney, quan Espanya va guanyar el Mundial, Rubiales va ser vist fent gestos grotescos, com quan es va agafar els testicles, abans de fer el petó a Hermoso. Va trigar 24 hores a demanar perdó.

Si jugant no cridava l'atenció, un cop ha aconseguit un càrrec no ha deixat de provocar soroll. Un estil que s'ha anat allunyant molt del record que va deixar el seu pare, que quan era jove organitzava vagues en ple franquisme, abans de ser alcalde socialista amb el suport d'Esquerra Unida. D'ell expliquen que va aixecar un ajuntament sense diners, guanyant-se l'amor dels veïns. Ara bé, va perdre el suport d'IU quan va apostar per un pla de requalificacions de terrenys que va acostar-lo a empresaris amb pes a la província de Granada. En un reportatge a la premsa local, antics companys d'ajuntament del pare afirmen que detecten en el fill coses del pare.

Rubiales va arribar a la presidència de la RFEF fa cinc anys, després d'obtenir 80 vots en unes eleccions en què va imposar-se a Juan Luis Larrea. Eren unes eleccions en les quals es posava punt final a tres dècades de poder del basc Ángel Maria Villar, que va governar alternant èxits i escàndols a la RFEF. De fet, va caure quan es van saber els detalls del conegut com a cas Soule, quan ell i el seu fill van ser detinguts per corrupció. La caiguda de l'exjugador de l'Athetic de Bilbao va obrir una lluita de poder de la qual va sorgir guanyador Rubiales, que llavors era el president de l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE).

Rubiales havia començat a jugar al Motril abans de marxar al futbol base del València, on no va triomfar. Sempre li agrada explicar que quan era petit la seva germana li va caure accidentalment a sobre i li va trencar les dues cames, fet que va portar els metges a dir que en Luisito no podria ser futbolista de gran. "Quan vull una cosa, l'aconsegueixo", li agrada recordar. I, de fet, va arribar a ser professional i a passar per clubs com el Guadix, un dels rivals del Motril on va voler anar per no seguir sent el fill de l'alcalde a casa; el Mallorca; el Lleida; el Xerez, o el Llevant, on viuria la seva etapa més estable i es guanyaria el sobrenom de Pundonor per la seva manera de jugar.

Rubiales, que va començar la seva carrera de davanter fins que una greu lesió el va reciclar en defensa, va viure la part fosca del futbol a l'Alacant i el Llevant, on va patir impagaments. Llicenciat en dret, va decidir aprofitar aquesta mala experiència per lluitar pels drets dels futbolistes i va ser escollit president de l'AFE. Com a president d'aquest organisme, Rubiales va liderar la cinquena vaga de la història del futbol espanyol a conseqüència d'un impagament de la Lliga per valor de 50 milions d'euros. En aquell moment va aconseguir el suport dels millors jugadors de l'època, a l'inici de la Lliga la temporada 2011/12. Així va anar teixint una xarxa de contactes que li va permetre estar en una situació ideal quan va caure Villar.

El Mundial del 2018, amb el 'sorpasso' de Lopetegui

Un cop va ser elegit president de la RFEF, pocs mesos abans del Mundial de Rússia del 2018, va voler deixar clar quin tipus de president és quan va fer fora el seleccionador, Julen Lopetegui, quan es va saber que estava negociant amb el Reial Madrid. Pocs dies abans del debut a Rússia, va canviar de seleccionador. Espanya, per descomptat, va fer-ho malament. Però la gent va començar a entendre que Rubiales seria un president dels que criden l'atenció. La seva gestió del càrrec de seleccionador estatal, de fet, així ho demostra, al no evitar l'enfrontament entre Luis Enrique i el seu ajudant, Robert Moreno, quan aquest va assumir el càrrec uns mesos quan el primer havia perdut la seva filla per malaltia.

Rubiales, beneficiari d'un gran sou com a president de la RFEF, sempre ha defensat que aconseguirà generar beneficis i nous recursos per al futbol estatal, fet que l'ha portat a viure una guerra oberta amb el president de la Lliga, Javier Tebas, amb qui de vegades es tira els plats pel cap a les xarxes socials. En la seva recerca per trobar diners, Rubiales aixecaria molta polseguera quan va pactar amb l'empresa del llavors jugador del Barça Gerard Piqué, Kosmos, portar la Supercopa d'Espanya a l'Aràbia Saudita, cas que va acabar als tribunals.

Preguntat llavors per si era poc coherent defensar els drets humans i jugar en un país amb dictadura, va afirmar que gràcies al futbol espanyol arribaria "certa llibertat per a les dones saudites". "Tenim l'obligació moral d'anar-hi", va dir. Amb aquest negoci, la Federació passava a guanyar 40 milions d'euros per edició del torneig, que pagava Sela, una empresa pública saudita. D'aquests diners, la majoria es repartien entre els clubs que la disputaven i una part, el 10%, se la quedava l'empresa Kosmos en concepte de comissió.

Rubiales va haver de sortir a defensar-se quan es van filtrar els àudios de les converses amb Piqué parlant de la Supercopa en terres saudites. Va fer-ho en una clara demostració del seu estil: en lloc de mantenir un perfil baix, va sortir a atacar, deixant per la posteritat una reflexió en què afirmava que hi havia una caça de bruixes en contra seva. "Què serà el proper que em faran? Tinc por que em fiquin cocaïna al maleter de cotxe", va arribar a dir. "Per estar en la meva situació al capdavant de la RFEF no et pot faltar valentia. Sabia que m'atacaria gent molt poderosa, però no que em traurien informació del meu telèfon. És una màfia", va afegir. David Aganzo, el president de l'AFE, l'anterior càrrec de Rubiales, afirmaria que és just al contrari i que qui travessa la línia de la moralitat és el president de la RFEF, a qui ha acusat de punxar-li el telèfon.

Amb els vots renovats fins al 2024 després que fos l'únic candidat a la presidència el 2020, Rubiales afirma que no ha tingut "ni una setmana tranquil·la" des que és president. La llista de casos on s'ha vist implicat, de fet, és llarga. Ell mateix ha afirmat tenir 25 querelles, ja que "volen acabar amb mi". Un dels casos més sonats va ser quan el 2020 l'antic cap de gabinet de la RFEF va denunciar que havia organitzat una festa a un xalet en un poble de Granada, Salobreña, on hauria convidat moltes dones joves pagant diners amb targetes de la Federació. L'excap de gabinet, per cert, és Juan Rubiales, el seu oncle. Fa uns anys l'arquitecta Yasmina Eid-Macheh va acusar-lo d'haver intentat pagar el 2015 unes obres a una finca privada amb fons de l'AFE, cas que acabaria als jutjats amb victòria de l'equip legal de Rubiales.

Fins al Mundial femení, el seu últim escàndol havia estat amb l'Osasuna, quan el club navarrès va acusar-lo de no defensar-los en la seva exclusió de competicions europees, cas que acabaria guanyant el club de Pamplona. La seva relació amb molts clubs no és gaire bona. El 2022, El Confidencial va publicar una conversa de WhatsApp en què Rubiales es referia a diversos equips espanyols de manera despectiva i deia que li queien "malament" el Vila-real, el Sevilla i el València.