Una cançó bastant dolenta

BarcelonaDoncs el Barça jugarà un partit de Lliga a Miami. Si el Vila-real - Barça es jugarà a Florida és, bàsicament, per guanyar diners, ras i curt. Com la Supercopa a terres àrabs. La quantitat de diners que paguen els saudites és tan escandalosa, que tothom acaba abaixant el cap, perquè els diners arriben a tots els clubs. I en el fons, tots tenim un preu. Després dels saudites, ara toca Miami. "Welcome to Miami. Bienvenidos a Miami", com cantava Will Smith en una cançó bastant dolenta, però que s'enganxava.

Sempre m'ha fet gràcia com la gent fa malabarismes en els seus discursos per justificar aquestes decisions. L'argument més ridícul va ser el de la Federació Espanyola quan deia que portar la Supercopa a Aràbia ajudaria a millorar les condicions democràtiques allà. Era tot el contrari: els saudites et compren amb els seus diners, tenen el torneig i la imatge que volen, i en treuen pit. En el cas del partit de Miami, el president de la Lliga, Javier Tebas, diu que els aficionats a la lliga espanyola dels Estats Units també tenen dret a veure un partit en directe. Em sembla un argument pobre. Només els nord-americans? També hi ha aficionats a la Xina, al Japó, a Sud-àfrica, a Mèxic, al Brasil o, per descomptat, a l'Aràbia Saudita. Per tant, portem com més partits de Lliga millor pel món, no? Segons la mateixa lògica, jo que segueixo el futbol italià tinc dret a veure un Roma-Fiorentina a Barcelona, no? O un partit de les Sis Nacions de rugbi.

Quan segueixes un esport o un torneig, acceptes que es juga en un escenari que té arrels. Portar partits fora desarrela. I trenca una de les normes de la Lliga: la igualtat de condicions. Dos equips hauran de fer dos viatges molt llargs que els altres 18 clubs no viuran. Els culers podran dir, amb justícia, que el seu equip haurà fet més quilòmetres que el Reial Madrid. I els del Madrid podran dir que el Barça s'estalviaria jugar en un estadi visitant, ja que l'afició de Miami serà neutral. O amb més barcelonistes. I també serà cert.

La clau de tot plegat és decidir què estem disposats a vendre. Ens hem venut la Supercopa, ens venem les entrades dels estadis prioritzant turistes i ara ja ens venem partits de Lliga. No tot s'hi val, caldria posar límits. I no oblidar que els clubs, encara que tinguin aficionats a tots els continents, representen realitats territorials, comunitats concretes, que sempre són les perjudicades. Els clubs guanyen diners, però els aficionats locals cada cop ho tenen pitjor per veure els seus equips.