12/07/2021

El món encara deu un reconeixement a Anglaterra

3 min
Dos aficionats d'Anglaterra patint durant la final de l'Eurocopa.

Durant el Mundial de França (1998), el primer en què Croàcia va jugar, Davor Suker va dir que la brillant actuació del seu país –van acabar tercers– va ser fruit no només del joc sinó també del fet que Déu –el dels catòlics– anava amb ells. Ara Suker és president de la Federació Croata però no he tingut notícia que hagi apostatat malgrat la derrota davant d'Espanya , país d'igual tradició catòlica.

El futbol, "una vivència religiosa", com deia Manuel Vázquez Montalbán, de caràcter cívic i laic quan és entre clubs, no pas entre seleccions –llavors esdevé tan suposadament sagrada com perversa–, està molt avesat a fer servir el nom Déu en va. És sabut, però, que sense intervencions divines no hi ha miracles i tots n'hem vist, al futbol: des de la final de la Champions del 1999 al Camp Nou fins a l'iniestazo de Stamford Bridge. Ergo a Déu també li agrada marejar la pilota.

Abans que comencés la final contra Itàlia, els anglesos van cantar el God save the queen a ple pulmó, jugadors i afició, comunió de poble i herois desafiant el covid, perquè hi ha victòries que mereixen tota mena de sacrificis. Però el Déu de la reforma que des que va ascendir al tron el 1952 ha protegit Elisabet II –no debades la monarca és la cap de l'Església d'Anglaterra– va perdre la partida contra el Déu dels italians, catòlic com els dels croats, el dels espanyols i potser també el dels catalans.

El representant a la terra del Déu italià es diu Jorge Maria Bergoglio, argentí, com els altres déus del futbol, Messi i Maradona, la mà del qual –un altre miracle– va posar les bases del victimisme futbolístic anglès quan ja feia vint anys del triomf en blanc i negre a la Copa del Món del 1966.

Anglaterra, però, va perdre contra Itàlia no per manca de fe o per la gràcia d'un Déu superior a un altre. Va perdre perquè és més fàcil viure en la derrota que en la victòria. Així és com els Tres Lleons han viscut des de fa ja més de cinc dècades. I cal ser molt fort per abandonar el confort de l'autocompassió.

Deu anys després de la mà de Déu, l'himne que van popularitzar per a l'Eurocopa d'Anglaterra (1996) posava en solfa –amb molta ironia, atès que la lletra és de dos famosos comediants: Frank Skinner i David Baddiel– la ratxa dels llavors ja trenta anys de fracassos ininterromputs. Tant de temps esperant la victòria, tanta injustícia divina i tants penals fallats, i els anglesos s'havien fet a la idea que el futbol els devia alguna cosa –i que els hi cobrarien als italians–, de la mateixa manera que pensen des de la Segona Guerra Mundial que el món els deu un gran reconeixement.

Al llibre Un fracaso heroico , assaig sobre les arrels culturals del Brexit, l'escriptor irlandès Fintan O'Toole sosté que el Regne Unit (Anglaterra) mai no va pair bé la victòria a les platges de Normandia a canvi d'haver d'entomar la pèrdua progressiva de l'imperi. L'herència del govern dels mars durant segles més la incomprensible descomposició de l'estatus de potència colonial esclata finalment en la rebequeria del Brexit. Hauria sigut una broma de molt mal gust que haguessin guanyat l'Eurocopa aquest any. En el fons són molt més feliços creient que encara se'ls deu una copa.

stats