M'agrada veure jugar l'Espanyol a Segona
"Qui no es conforma és perquè no vol". "Fer de la necessitat virtut". Totes aquestes expressions, així com la faula d’Isop sobre la guineu que com que no arribava a agafar el raïm deia que era verd, tenen mala premsa. Semblen pròpies de gent petita i conformista. Però amb els anys entens que no són una mala estratègia. Fins i tot diria que són un signe de saviesa que entronca amb els estoics (això ja ho sap tothom) i també amb els epicuris (i això la gran majoria ho ignora). Els anys t’ensenyen que coses que imaginades eren dolentes, viscudes no ho són tant.
Això actua tant quan projectes cap al futur com quan et recordes en el passat. Jo, per exemple, vaig patir una operació a cor obert. Imaginar-la era un malson. Ara, quan la recordo, sento pena del meu jo entrant al quiròfan o despertant-me de l’anestèsia. Però sé –perquè també ho recordo– que l’experiència viscuda va ser molt menys heroica i trista del que hom pot pensar.
Però amb la meva quarta experiència de l’Espanyol a Segona vaig més enllà. No només és que no sigui tan horrorós com m’ho imaginava. És que fins i tot m’està agradant. I tinc arguments. El primer, molt obvi, és que es guanyen molts més partits que a Primera. I guanyar és com tenir diners: no dona la felicitat, però hi ajuda. I no només es guanya força sovint, és que fins i tot perdent amb claredat tens la sensació que pots acabar guanyant o empatant (que l’hi preguntin a l’Amorebieta o a l’Eldenc).
Un altre motiu –molt important– és que amb el descens el meu amic Ignasi Barba s’ha fet soci i anem junts al camp. Amb ell tot és més divertit. El seu esperit lúdic coincideix amb més esportivitat general. No hi ha rivalitats, ni històriques ni sobrevingudes. L’Eldenc va ser rebut amb aplaudiments. I la nostra alegria pel gol de penal a l’últim minut va anar acompanyada d’una sana solidaritat amb uns jugadors que havien fet un gran partit amb un final cruel. D'aquí uns mesos amb l’Ignasi i altres amics (pericos i no pericos, futbolers i no futbolers) potser anem a Elda. Com també pensem viatjar a Burgos, al País Basc i a Madrid. Viatges gastronòmics amb l’excusa del futbol.
Amb el descens, i això és un altre avantatge, perdo molt menys temps amb el futbol. La Segona no m’interessa prou per seguir-la més enllà de l’Espanyol i la Primera no m’interessa gens si no hi és l’Espanyol. Amb un afegit, m’estalvio la tabarra eterna de l’equip únic.
Però si m’agrada jugar a Segona és també, i sobretot, per un últim motiu. Perquè per fi tenim un objectiu clar, definit i possible: deixar de jugar a Segona.
