Sergi i Gerard: tres imatges

Antònia Font volia fer un reggae, però creuen que els va sortir més aviat un vals. Jo volia escriure sobre Sergi Darder, però crec que també escriuré sobre Gerard Moreno, l’únic Gerard que encara pot guanyar la Champions. El traspàs del de Santa Perpètua és l’errada més gran que ha comès l’Espanyol, pel cap baix, en els últims deu anys. Sense ell –malgrat el miratge de l’any de Rubi– estem vivint el que hauríem viscut durant la primera dècada d’aquest segle sense la intervenció miraculosa del Doctor Gert.

Perquè Gerard, a més de ser molt bo, estava cridat a ser una icona del club. Gerard era l’hereu: recordem la imatge de l’abraçada amb Tamudo quan el de Santa Perpètua de Mogoda feia d’aplegapilotes i el de Santa Coloma acabava de marcar un gol a Montjuïc. Gerard era el símbol de la rivalitat, el representant del Bé en la lluita contra el Mal, representat per l’altre Gerard: recordem aquella imatge imperiosa amb els braços oberts després de marcar un gol al gran rival a Cornellà. Gerard es podia haver fet gran amb un Espanyol que es fes gran. No oblidem que el seu traspàs ja va ser en l’era Chen. El seu primer gran error. La demostració que, més enllà de les raons esportives –en aquest cas, Borja Iglesias va marcar gols, va cobrir bé el buit, però mai no ens vam estimar–, hi ha les raons estratègiques. I aquí l’error va ser el primer de molts.

Anem a una tercera imatge. El 7 d’octubre del 2018. L’Espanyol de Rubi guanya clarament el Vila-real de Gerard Moreno (3-1). En acabar el partit, Sergi Darder, un dels golejadors, abraça un Gerard trist i enyorat. I el d’Artà li diu: “A veure si tornes”. Gerard somriu. El que podia haver estat i no serà. Però també, el que podria ser i ha de ser. Vam perdre Gerard i prou que ho lamentem. Ara toca construir un projecte guanyador al voltant de Sergi Darder. Per renovar-lo caldrà una bona oferta econòmica, però també un context il·lusionant. On ell brilli, però on tingui més companys de ball. Fer del darderisme –la filosofia de la màxima ambició, la renúncia al conformisme– el tret d’identitat del projecte esportiu.

Sergi Darder és un jugador excepcional. Els entesos –periodistes esportistes “neutrals” que em deien que era un frau– estaven equivocats. Si juga al seu lloc i se li dona el comandament, tindrem els fonaments del nou projecte. Un projecte del qual ell ha de ser el capità. Perquè, d’això que Embarba sigui un dels quatre capitans i en Sergi no, ja en parlarem un altre dia.