Safareig, culpa i llàstima per la mare de Rubiales

Em sento culpable. No ho puc evitar, hi ha una part de mi que necessita saber què està passant amb la mare de Luis Rubiales. La seva vaga de fam, aquella església de Motril, les declaracions dels familiars. És el morbo, però també que ho trobo còmic. Sembla el guió d'un film de Berlanga. A la vegada, però, quan veig les imatges de la dona el meu cor es trenca en trossos petits. La situació, que em sembla una comèdia, gira al voltant d'una dona per la qual sento llàstima. Una pobra dona que pateix, superada per la situació. Em sento culpable. La dona em fa molta pena. Però a la vegada, moltes coses que envolten el cas em fan riure.

Així funciona la morbositat, i els programes de la premsa rosa viuen d'això. El món és ple de gent que fingeix ser moralment perfecta, homes i dones de gran ètica i valors, que afirmen estar per sobre de tot això, sempre a punt per donar lliçons. Doncs no, tothom, absolutament tothom, té punts febles. Talons d'Aquil·les en què no podem evitar fer safareig, en què necessitem saber detalls de casos escabrosos, en què la morbositat ens derrota, tot i que sabem que hi ha certa crueltat amagada al darrere.

A mi em passa amb el cas Rubiales. Seria molt fàcil escriure sempre defensant uns valors, amb un posat seriós, però mentiria. Cada cop que arriba una notícia sobre els fets de Motril, necessito saber-la. He gaudit amb els mems de les xarxes socials sobre el cas de la vaga de fam, amb les bromes sobre si la dona es menjaria les hòsties consagrades del temple. Però a la vegada, quan he vist els ulls de la dona, m'he sentit trist i he empatitzat amb ella. I m'he sentit culpable per haver-ne fet befa.

En aquells ulls desesperats hi he reconegut la mirada de la meva àvia Antonia, que les va viure de tots colors durant la Guerra Civil a Andalusia, i que sempre defensava els seus fills i el seu marit, també quan era evident que l'havien fet de l'alçada d'un campanar. Hi ha gent que critica la dona per no veure que el seu fill és un mala peça. Però quantes persones a casa nostra són els darrers a veure que el seu pare, marit o fill són dolents?

Rubiales segurament deu semblar el fill perfecte quan torna a casa, repartint anècdotes i regals, comprant una casa bonica als pares, rient i triomfant. Tots coneixem casos al nostre entorn de persones que viuen enganyades per familiars o parelles. Tothom ho veu, ells no. I més en el cas d'una dona gran que ha entregat la seva vida a cuidar els seus fills, tal com segles de tradició li havien dit que havia de fer. La dona fa el que pot, de forma teatral, per ajuda el seu fill. És una figura tràgica dins d'un cas que s'ha convertit en una gran comèdia espanyola, amb periodistes entrant corrent en una església, comentaris sobre si beu Aquarius, el bisbat de Granada parlant i tothom dient-hi la seva.

Una comèdia basada en fets ben tristos, a la vegada. Els grecs clàssics ja sabien que en la vida, la part còmica i la tràgica són dos costats de la mateixa màscara.