Última oportunitat
Tres consellers delegats (digues-li director general, CEO o com vulguis) en sis anys. Un cada dos anys. Si cap d’ells era bo per a l’Espanyol de Chen, la responsabilitat és del propietari xinès. Sigui perquè ha estat incapaç d’entendre-s’hi, sigui perquè es va equivocar en la tria. Segurament, Josep Maria Duran va ser la millor tria. Té els dos atributs imprescindibles per al càrrec: experiència i capacitat de gestió d’un club de futbol i sentiment perico. Els seus antecessors no poden dir el mateix. Però tot i reunir els requisits, Duran tampoc no ha pogut complir la seva tasca amb èxit. Sembla que es va extralimitar en les seves funcions i això ha estat la guspira final. Però el desacord era més general i previ: una estratègia diferent de creixement per al club. I aquí, el judici sobre quina era la millor no té cap importància. La joguina és de Chen i és ell qui, legítimament, decideix les regles del joc.
El propietari d’una gran empresa com l’Espanyol decideix si confia en el criteri del seu conseller delegat o bé prefereix dirigir-la personalment. Hi ha casos d’èxit en els dos models. El que no acostuma a funcionar, però, és el de convivència entre un executiu amb vocació de decidir i definir estratègies amb un propietari amb un tarannà intervencionista. I aquest ha estat el model de l’Espanyol en els últims sis anys. Chen (i Mao, la seva extensió a Barcelona) intervenint més del que els agradaria als consellers delegats. Una tensió que ha provocat uns conflictes agreujats per la impossibilitat d’una comunicació directa amb el propietari. Perquè en aquests anys, l’única persona amb residència a Barcelona que ha parlat amb Chen ha estat Mao. Traduint, interpretant, informant o opinant. Ara ja no hi ha conflicte possible. No cal traductor. Només manarà Chen i Mao executarà. Per bé i per mal, s’han quedat sols al lloc de comandament.
Diu Chen –o Mao– que després de sis anys ja ha après com funciona el món del futbol i sap el que cal saber sobre l’Espanyol. No n’estic gaire convençut. Però tant de bo. Tant de bo hagi après que l’estabilitat financera és una condició necessària però no suficient. Que fer un equip competitiu és molt complicat i calen més diners dels que ara mateix tenim. I, sobretot, que la gestió d’un club de futbol és, també i en el cas de l’Espanyol sobretot, la gestió d’uns sentiments. Que la mediocritat esportiva només és suportable si es cuida la singularitat i la identitat del club. I mentre esperem per anar a la Champions i gaudir només del futbol, no tinc gaire clar que Chen hagi entès que el club té un dèficit de representativitat, que calen portaveus visibles, compromesos, plurals, preparats i representatius.
