BARÇA

Zubizarreta: "Encara em costa veure els partits del Barça"

L'ex director esportiu parla amb l'ARA en la prèvia de la visita a Anoeta, el camp on es va gestar el seu adéu

Zubizarreta / FRANCESC MELCION

Andoni Zubizarreta (Vitòria, 1961) és un home d’idees més que de noms. Durant més de dues hores enraona amb passió quan es parla de futbol. Té un llibre per escriure, una història que es guarda per a ell i els amics més íntims que expliqui els seus dos adéus del Barça, primer com a jugador i després com a director esportiu. Sap, però, que mai l’escriurà. Les cicatrius que va deixar el seu comiat fa un any, precisament després de perdre contra la Reial Societat, que visita el Barça, es reflecteixen més en els seus ulls i els seus silencis que en les seves paraules.

Significa alguna cosa especial el partit d'Anoeta?
És important per al Barça des del punt de vista dels punts i la situació que hi ha a la Lliga, perquè hi haurà els dos entrenadors que van estar amb mi al Barça B, Eusebio i Luis Enrique, per aquest tipus de coses sí, per altres coses no. No té res a veure amb el que va passar el 2015.

Ha girat full al que va passar?
Has d’intentar aprendre de les coses que t’han passat i, evidentment, prendre consciència del que t’ha passat. I això acostuma a tenir, almenys en el meu cas, un temps de dol ampli. No és tan senzill. Potser si m’hagués traslladat de Barcelona a Bilbao, o hagués anat a treballar a un altre lloc, m’hauria reiniciat, però ara sóc un observador del que vaig realitzar, comentant els partits per BeIN, i no és tan fàcil desfer-se de tot el que vaig viure. Ho intento portar de la millor manera, però és contradictori des del punt de vista personal, ja que entre la tristesa i l’alegria hi ha molt poc espai. Quan l’equip guanya la Champions a Berlín em sento enormement orgullós, perquè formes part d’aquella obra, perquè, entre l’equip de Wembley i el de Berlín, veus la idea del joc, com juga l’equip, no només els fitxatges que s’han fet, i veus que el treball fet és bo. Però, d’altra banda, el trencament intern hi és. Si mirem al voltant, als nostres competidors, United, City, Madrid, Bayern, PSG..., cap d’ells ha complert els seus objectius i, en canvi, l’únic que no segueix a la direcció esportiva és  qui ha aconseguit teòricament el seus objectius i que ha omplert bé la seva cartilla de notes.

Va ser una víctima necessària o el van fer fora per dir el que va dir?
L’assumpte no va ser si vaig dir o no vaig dir, descarto que em fessin fora per allò. S’ha d’analitzar la situació que tenia el club en aquell moment, des que Sandro presenta la dimissió i Bartomeu passa a ser el president: hi ha una situació d’inestabilitat... És l’altra part del futbol, forma part de la política del futbol. En aquests entorns més grisos, potser sí que no em sé moure. Alguns amics em diuen "hauries de ser més amable amb la propietat, amb el president". Jo sempre he entès que havia de treure el màxim rendiment esportiu, defensar el club en els moments difícils; el dia que hi ha un mal resultat esportiu, el capità ha de donar la cara, i donar la cara els dies dolents no agrada.

Li va costar molt tornar a veure futbol?
Del Barça, sí. Futbol, no tant. De fet, encara em costa veure partits del Barça. El futbol per a mi és passar-s’ho bé, divertir-se, veure coses noves: prefereixo veure una altra cosa que allò que em pot generar tensió, que em pot fer patir.

Es va sentir sol?
En els cinc anys que vaig viure ens van passar moltes coses, molt personals, molt pròpies, internes. En totes aquestes situacions sempre posava el club per davant meu, i, en aquell moment, allò que havia estat la meva referència durant tants anys havia desaparegut. Era la vigília de Reis, un dia significatiu, tenia una sensació d’absoluta solitud, que anàvem cap al desastre i que el responsable del desastre era Zubizarreta perquè no havia complert amb la tasca que se li demanava. Ningú en aquell moment es va apropar, no al director esportiu, sinó a l’Andoni Zubizarreta persona. La família, els amics, les persones de més a prop sí... però la resta poc, molt poc. Gens. Quan una cosa tan gran com el Barça t’abandona, se’n va, et deixa en una sensació de gran solitud. Ja ho havia viscut com a jugador. Després d’Atenes.

Ser una persona de club, com diu, li ha fet molt mal? Ho dic per casos com el de Pep o Abidal.
No ho crec. Sempre pots pensar que alguna cosa la podries fer millor, però quan miro enrere, en totes elles vaig ser honest amb mi i amb tots aquells amb qui vaig treballar. Aquelles decisions van deixar ferides, però no diré que ser una persona de club em va perjudicar. Quan vaig arribar al Barça, tenia dos grans preguntes per resoldre. Què passaria quan el Pep marxés i què passaria quan la generació dels Xavi, Puyol, Víctor... es jubilés. No parlo de Leo perquè és el 'top' del 'top'. Estem al 2016, i amb tots aquests vaivens, decepcions, tristeses que hi ha hagut, aquestes preguntes estan correctament resoltes. Després cada decisió ha pogut tenir moments més difícils, però això m’ho emporto per a la meva vida personal.

El relleu de Guardiola per Tito Vilanova va deixar cicatrius.
No he amagat mai que des de llavors no he parlat amb el Pep. Tothom ho sap a Barcelona. Però també he dit sempre que els amics troben temps per tornar-se a trobar. En el camp professional no crec que hi hagi moltes coses per polir del que vaig fer, les separacions a vegades són amistoses, a vegades complexes, les relacions de les persones no són mai senzilles ni fàcils. Les coses passen i la vida et torna a ajuntar en altres moments, situacions o projectes. Sóc optimista des del punt de vista de les relacions de les persones.

Quants cops ha tornat al Camp Nou?
El dia de la final de Copa contra l’Athletic, per una invitació del club. El dia del BATE Boríssov i l’Arsenal, treballant per a BeIN Sport. No vaig estar-hi el dia del Madrid, perquè era el dia de l’homenatge al Johan, i la part emotiva em superava, era massa, i vaig pensar que era millor quedar-me a casa. La gent pensa que sóc sec, seriós, sense emocions, i n’acostumo a tenir més de les que la gent es pensa.

Veu el futbol encara amb ulls de director esportiu?
Jo era porter, era observador dels partits, a vegades privilegiat. Després estava en un equip que era el laboratori de les idees del futbol, on el debat futbolístic estava més arrelat, no estava en els debats interns amb el Pep i el Tito, però mirava els entrenaments, els partits, les conclusions que treien ells, era un observador privilegiat i ara miro el futbol així, des de la mirada d’intentar comprendre el futbol.

Ara el Barça no té director esportiu, Robert és secretari tècnic. Defensi'm la necessitat del director esportiu.
És qui desenvolupa tots els projectes que tenen a veure amb el futbol. Canvis de legislació, contractes... com em deia el 'Puyi', un dels dies que va estar treballant amb mi: "Al final l'únic que no veus és futbol". En el 70% del que fas estàs treballant en allò referent a la relació de l'estructura del club i l'equip.

Vostè va portar sis jugadors que avui en dia són titulars: Bravo, Rakitic, Alba,  Mascherano, Suárez i Neymar.
Ter Stegen també.

També. Però també jugadors com Douglas. Expliqui’m el seu fitxatge.
Mai se’l va fitxar amb la idea que fos titular... si repasses tot el que ha passat amb Douglas, sorprèn tot el soroll que s’ha creat al voltant seu. Crèiem que tenia nivell per al Barça. Per la inversió que representava, dins de les xifres que es porten al futbol, valia la pena. No pot ser que et critiquin perquè Luis Suárez sigui un producte acabat i et critiquin també per portar un producte que està començant com Douglas. Les dues coses no poden ser. Igual que vam fitxar Denis Suárez i sembla que l’any que ve pot tenir opcions, o Halilovic... No es va fitxar amb la intenció que amb Douglas es guanyaria la Champions. Era un jugador per construir la plantilla, per créixer. Fins a on? Ja ho veuríem. Miro la resta d’equips del mateix nivell que el Barça, o fins i tot inferior, i és un debat que només s’ha produït en aquesta ciutat. 

També l'ha perseguit la frase sobre Vermaelen: "És un jugador de rendiment immediat".
Es va tallar la frase. Vaig dir que era un jugador de rendiment immediat quan es recuperés. I quan va sortir a jugar, no va necessitar un període d'adaptació. Has d'assumir les teves responsabilitats, i mirar les decisions des del punt de vista estrictament esportiu: "Volem portar aquest jugador perquè pel que hem vist ens donarà el millor rendiment". Un director esportiu no mira si aquest jugador té més nom, i així, si fracassa, haurà fracassat ell i no jo.

Sempre ha posat la mà al foc pel seu col·laborador Albert Valentín, a qui se'l va acusar de tenir una fixació amb una agència de representació i negociar un preu d'amagat del club en el cas Douglas.
I la continuaré posant. Vam marxar i, a l'estiu del 2015, crec que el club va fer tres operacions seguides amb aquest mateix agent i no va passar res. Els mateixos que van denunciar-nos a nosaltres no van dir res, van entendre que era una situació professional. A més les dades ho van desmentir. En el cas de Douglas, els 'scouters' havien de saber les condicions dels jugadors que nosaltres volíem, en quin preu es movien i en quins números es movien els seus contractes. Qui va negociar amb aquesta gent vaig ser jo, no Valentín.

Mai va treballar amb intermediaris?
Mai. El que passa és que en aquest cas era un agent al qual el São Paulo havia donat un poder per negociar. Va venir amb un carta certificada i estava comentat amb el president Bartomeu com faríem el procés. No hi havia res estrany.

També s'ha posat en dubte el treball amb el planter dels últims anys.
És un debat falsejat. Dóna la sensació que els jugadors que van pujar al primer equip, els Xavi, Puyol, Víctor... van pujar tots junts. Els processos de consolidació són als 25 o 26 anys, i en el cas de Xavi, el 2008 es posava en dubte si s'havia de transferir o no. 2008! Tenia 28 anys. Era Xavi! Els jugadors tenen un temps de consolidació i maduració. Després del nostre pas, tenim a Bartra, Sergi Roberto, Rafinha... i el club va decidir vendre Adama i Deulofeu, i cedir Denis i Halilovic. Però estaven allí, i sembla que són jugadors que tenien un valor, que tenien possibilitats. La competició en el mercat nacional a l'hora d'incorporar jugadors és devastadora. Tothom treballa bé. L'observació de jugadors és molt potent.

El futbol del Barça de Luis Enrique és el que vostè s'imaginava quan deia allò de "La idea no es discuteix, es desenvolupa"?
El Barça es construeix a partir de la pilota, sempre ataca. Això no ho discutirem, ni si el Barça jugarà amb un trivot contra l'Atlètic i sortirà a la contra, que ho podria fer. No, voldrà tenir la pilota. Un dels problemes que té el Barça és que no té equips en els qual mirar-se. Tens el Rayo, a un altre nivell, l'Arsenal pot jugar una mica semblant, el Bayern de Pep, òbviament... però no hi ha gaire més. Gairebé tot és de producció pròpia. Per això has de tenir flexibilitat. Per exemple, patíem contra equips tancats, el Rubin Kazan era l'exemple, i necessitàvem gent que encarés, per fora. No hi ha tants jugadors així. Vam apostar per Neymar, que va ser una decisió de la direcció esportiva quan buscàvem quin futbolista podia tenir més futur. La idea no pot estar estancada. Johan jugava amb un 3-4-3, era molt caparrut amb això, però a la final de la Copa d'Europa a Wembley juga amb Juan Carlos de lateral esquerre per parar Lombardo. La idea, ni la del Barça, no és inamovible.

Com es pot allargar el cicle guanyador d'aquest Barça?
El cicle tan llarg té a veure amb la idea del joc, a vegades instintiva, primitiva. El Barça té un terra al qual tornar sempre. En els últims anys hi ha hagut un procés de selecció dels entrenadors, no arriba un gestor de vestidor només, que també, una persona tranquil·la i que posi els bons a jugar. No, l'entrenador al Barça és molt important. I diria que també a les seccions. És fonamental. Al Barça, quan toques una cosa se'n desequilibra una altra. Quan portes un jugador pot alterar l'equilibri del vestidor, i potser és el jugador que necessites. Ibra, per exemple. Per això les decisions per mantenir el cicle són difícils: quan una cosa se soluciona, n'apareix una altra. És com un puzle.

Anem a l'actualitat. Aquesta setmana hi va haver una lliçó important per a tots plegats? Dissabte el Madrid era el que era, dimecres, després del Wolfsburg, tot havia canviat.
El gener del 2015 el Barça anava al desastre, al juny ho havia guanyat tot. Una lectura més precipitada que aquesta no hi ha. En el cas del futbol, tinc la impressió que extrapolem dades, jugades, accions del partit, i d’això es treu una conclusió, es treu una teoria i la resta del partit no serveix per a res. És una guerra de posicions en la qual tothom està situat i s'aprovisiona d’artilleria i dades per treure-les quan arriba el moment.

Veu el Barça bé?
El Barça va jugar els 39 partits que va guanyar amb excel·lència? Estic segur que si ho comparem respecte de l’excel·lència màxima del 10, Luis Enrique estarà descontent de tots els partits de Lliga; mentre que si ho mirem respecte de la mitjana, el Barça d’ara sí que està en la mitjana de la temporada. Ara estem en el moment de la temporada, com deia el Cholo, en què un minut decideix moltes coses.

Què passarà dimecres al Calderón?
El Barça tindrà un partit similar al que vam tenir a la tornada de la Copa de l'any passat. El Calderón és un camp amb molta pressió, el públic colla molt. L'Atlètic, com explica Luis Enrique, pot jugar de moltes formes durant un mateix partit, pressionar alt, donar-te el camp perquè ataquis amb dues línies per buscar el contraatac... Tinc la percepció que el que ha d'escollir el plantejament és l'Atlètic, ja que el Barça ja sap com jugarà, ho farà com sempre. El qui ha d'escollir és Simeone.

Què ha deixat Zubizarreta al Barça? Quin és el seu llegat?
Que l'àrea de futbol ha seguit tenint continuïtat sense cap salt, després pots afegir l'excel·lència dels resultats, que té més a veure amb els professionals. Però se li ha donat al club l'estructura necessària perquè aquest projecte continuï.