Per què els antics filòsofs estimaven tant els jardins?
Descobrim a través d’un nou llibre com aquests espais naturals són una invitació al pensament i l’escriptura
BarcelonaDes de l’era clàssica, una gran quantitat de filòsofs, novel·listes i poetes han fet dels jardins els seus aliats artístics i intel·lectuals. Com si es tractés d’una companyia més, aquests espais naturals creats per l’home han servit d’inspiració i de font de tranquil·litat i reflexió durant mil·lennis.
Aristòtil ensenyava als seus alumnes mentre passejaven pel parc. De fet, el seu Liceu albergava un dels primers jardins botànics que es coneixen i un dels seus deixebles i successors, Teofrast, va escriure el primer tractat sobre botànica i va oferir el jardí per a tots els qui hi volguessin estudiar filosofia i literatura. L’Acadèmia de Plató es trobava dins d’un bosc sagrat. Epicur es va retirar a la seva finca d’Atenes per dur una vida tranquil·la i austera, i a la seva escola se la coneixia com el jardí. A ell se li atribueixen les paraules que diuen: “Aquell que segueix la natura és autosuficient en totes les coses”. Durant segles, els romans més cultes tenien el costum d’anar als jardins per dedicar-se a la conversa i a l’estudi. I ja al final de l’era clàssica, gairebé mil anys després, el teòleg platònic Sant Agustí es va convertir al cristianisme en un jardí.
En altres paraules, durant un gran període de temps, la filosofia es feia a l’aire lliure. De tot això en parla el llibre Filosofía en el jardín. La naturaleza como invitación al pensamiento y a la escritura (Ariel, 2023), del filòsof i escriptor Damon Young. Una obra on no només s’explora la passió dels clàssics pels jardins, sinó que també repassa la relació d’aquest espai natural amb moltes altres grans figures històriques, així com els pensaments que s’hi van engendrar.
Al llarg de les pàgines es parla sobre com l’escriptora Jane Austen buscava consol en la perfecció al jardí de casa seva, com l'escriptor Leonard Woolf comparava els seus pomers gelats amb la precària brutalitat del món o Marcel Proust es consolava amb la presència de tres bonsais a la seva habitació. També s’explica que l’autora francesa Collette sentia pau quan observava els rosers o com un malaltís Friedrich Nietzsche veia els arbres com una font de valor i fortalesa. Segons l’autor, tots ells tenien en comú “un compromís amb la vida de la ment i el reconeixement que el jardí la millorava i enriquia”.
Fugir del món
“Els jardins poden consolar, calmar i elevar l’ànim, però també poden desconcertar i provocar”, expressa Young, que considera que aquest és precisament el valor filosòfic que s’ha perpetuat fins a l’era contemporània. Això sí, tal com apunta, “el jardí no és necessari per a la filosofia ni per a una vida de llibertat intel·lectual”. Aquest espai, simplement, “és una oportunitat per a la meditació i la contemplació”, i per aconseguir-ho “no cal que sigui grandiós ni exòtic”.
Un dels avantatges dels jardins, segons l’autor, és que constitueixen “una fortalesa contra les distraccions”. “El Liceu permetia que Aristòtil i els seus deixebles s'escapessin de l’aldarull de la vida urbana i es concentressin en les seves argumentacions elevades sobre lògica i metafísica”, apunta Young. Tot i això, a l’Antiga Grècia ser intel·lectual no volia dir tenir una vida sedentària. Hi havia molta preocupació per mantenir un bon estat físic i les primeres escoles també eren gimnasos on poder fer proves de velocitat i lluites cos a cos. Fins i tot fer jardineria també era considerat com una mena d’exercici, segons apuntava Sòcrates.
I en tota aquesta fugida del món, el jardí esdevé la unió perfecta entre humanitat i natura. “Cada jardí és una invitació a pensar en el món i en nosaltres mateixos”, continua el filòsof, que considera que la condició que fa especial el jardí és que la seva naturalesa està controlada i transformada per l’home. “Les plantes i les pedres continuen sent reconeixibles com a tals, però estan disposades, cultivades i mantingudes amb elegància i enginy”, escriu. És la natura humanitzada, però també un petit cosmos que permet fer una separació i trencar amb l’activitat humana quotidiana. La mateixa paraula jardí ja ho indica: en anglès, yard es refereix a un recinte tancat, fet que necessita dos elements: una cosa que s’acordona (la natura) i algú que l'acordoni (la humanitat). “Des dels boscos sagrats del Liceu, tots els jardins tenen aquesta mena d’unió: la natura separada, delimitada i transformada per l’ésser humà”, escriu Young.
I al final és aquesta creació botànica que, en conjunt, ens convida a endinsar-nos en la filosofia i els pensaments més transcendentals. Ja ho sabien els antics filòsofs i ho han sabut els intel·lectuals que els han anat precedint.
