Del Monopoly al Catan: Catalunya és país per a jocs

Barcelona"Recomano els jocs de taula a tothom. Et fan passar una bona estona i, a més, són saludables. Quan jugues vius històries diferents. Algunes et fan prendre decisions i altres et fan negociar, relacionar-te, col·laborar o imaginar. Aptituds útils per a la vida”. Qui parla és Oriol Comas, comissari del festival del joc DAU Barcelona, que avui i demà celebra la seva cinquena edició a la Fabra i Coats (Sant Andreu). En aquests dos dies, a més d’editors i experts que expliquen les regles de més de 200 jocs de taula, als quals també es pot jugar, se celebren els campionats mundials de Pandemic i de Scrabble en català, entre d’altres, i experts del sector hi fan xerrades. L’entrada al festival és gratuïta i oberta a tots els públics.

El boom juganer

“Des que el DAU va engegar, no ha parat de créixer -comenta el comissari-. El primer any, el 2012, va rebre 3.400 assistents, i l’any passat ja n’eren 21.700”. Comas assegura que aquestes dades són, en part, un reflex del bon moment que viu la indústria del joc de taula. “Ara hi ha una espècie de boom. Cada cop hi ha més creadors, més empreses dedicades als jocs i, per a molta gent, comença a ser una activitat cultural més, com anar al cinema o el teatre”. Les dades generals confirmen l’auge: segons l’empresa d’estudis de mercat NDP Group, la venda de jocs de taula a l’estat espanyol augmenta des del 2014, i aquest any ha crescut un 20% entre el gener i el setembre.

L’expert i autor de jocs anglès David Parlett, que enguany ha rebut el premi especial a tota una vida de jocs, atorgat pel festival DAU, opina que “durant molt de temps els jocs s’han concebut com una activitat avorrida o només destinada a nens, però aquesta idea està canviant, i avui molta més gent aprecia el valor cultural i social dels jocs”. Una de les raons que podria explicar el canvi és que ara hi ha molta més oferta que abans: “Fa un temps només es podia escollir entre l’oca i el parxís, i en canvi ara hi ha una gran varietat. A més, la nova generació de jocs són molt més sofisticats i han aconseguit, fins i tot, plantar cara als videojocs, encara que aquests segueixin dominant la indústria de l’entreteniment”, exposa Parlett, autor de més de vint llibres acadèmics sobre els jocs de taula i dissenyador de La Llebre i la Tortuga, entre d’altres.

Els jocs del segle XXI

El Catan, concebut per l’alemany Klaus Teuber el 1995, marca la frontera entre els jocs clàssics del segle XX i els que s’anomenen d’autor i que, segons els experts, estan revolucionant el sector. Des que es va publicar, ja ha venut més de 22 milions de còpies i s’ha traduït a 30 idiomes. “El Catan ha superat i perfeccionat el Monopoly. A més, ha inventat una nova forma de jugar que disminueix l’element de sort i s’assegura que cap participant és eliminat abans del final, de manera que ningú se sent exclòs”, assegura Comas, que afegeix que un tret d’aquests jocs és que donen importància a l’autor, fins ara invisible en el procés industrial del sector. Els jocs que s’han creat seguint aquest patró, com ara el Carcassone o l’Agricola, són coneguts com a eurogames, perquè la majoria han sorgit a Alemanya. Tot i que encara no dominen el mercat espanyol, Comas opina que no trigaran a fer-ho. “Els jocs clàssics encara resisteixen perquè tenen empreses potents darrere, però els contemporanis els substituiran”.

Aquesta tendència s’ha refinat encara més amb els jocs cooperatius, en els quals cada jugador guanya o perd com a membre d’un equip. El gran estendard d’aquesta tipologia és el Pandemia, creat pel nord-americà Matt Leacock el 2007, en què els participants han de salvar el planeta d’una epidèmia. “Els jugadors formen un equip i juguen contra el joc, que avança sol a partir de diversos mecanismes. Ningú ha de fer de rival. Són jocs que agraden perquè propicien més comunicació”, explica el dissenyador Rob Daviau, també guanyador dels premis DAU d’enguany en la categoria de millor autor.

Daviau, juntament amb Leacock, ha dissenyat el Pandemic Legacy, que representa un altre pas endavant en el disseny dels jocs i és avui un dels més reconeguts del món. El concepte legacy vol dir que funciona per episodis: “En total es juguen dotze partides successives, és a dir, que una condueix a l’altra. Cadascuna és única i diferent de l’anterior, les regles canvien i el tauler queda modificat amb adhesius o gargots -explica Daviau-. Per això només s’hi pot jugar una vegada. Després el tauler es pot seguir utilitzant per jugar al Pandemic clàssic”.

Alemanya, capital del joc

Tot i que aquí l’afició està creixent, encara hi ha països que ens duen molt avantatge. “Alemanya és el país on més es juga. I no és perquè hi faci més fred, perquè a l’estat espanyol es venen més videojocs -diu Comas-. És perquè els hàbits són diferents. Aquí la gent arriba molt tard a casa de la feina i gairebé no té temps per a l’oci”. A més, Alemanya és la seu de l’Spiel des Jahres, el premi de jocs de taula més prestigiós del sector, i de la fira d’Essen, la més important del mercat i de la qual surten les novetats que conquereixen el món del joc cada any. “Els premis i els festivals aporten prestigi als jocs i, sobretot, fan que la gent s’hi aficioni, perquè els descobreixen noves propostes”, subratlla Comas, que, per aquest motiu, considera important que hi hagi un festival com el DAU a Barcelona.

Segons Comas, els jocs de taula no tenen res a témer als videojocs. “Mentre tinguem ganes de relacionar-nos amb altres persones, els jocs de taula no desapareixeran. No és el mateix poder-te mirar als ulls, parlar, riure amb altra gent, que estar davant d’una pantalla”. I sembla que els dissenyadors guardonats pel DAU hi estan d’acord: “Potser no són tan cridaners com els videojocs, però, d’alguna manera, et fan sentir més connectat. Els jocs de taula són un vehicle per compartir moments íntims i únics amb els altres”, opina Daviau.

Per la seva banda, Parlett considera que “jugar a jocs de taula fomenta la interacció social i, si s’estimula adequadament entre els nens, és una forma d’ensenyar-los a ser justos i iguals, competitius però sense ser agressius, i també ens poden ajudar a detectar en quina mesura la vida depèn de l’habilitat i en quina, de l’atzar”.