Del sainet crioll al 'reality show'

BarcelonaEl sainet crioll és una modalitat de sainet nascuda a l’Argentina que barrejava aquest subgènere teatral amb les arts del circ. Un tipus d’espectacle que si els autors que hi van destacar durant la dècada dels 20 veiessin que bé que s’ha adaptat als mass media rosa actuals, començarien a córrer fins al jutjat més pròxim per intentar cobrar royalties a un reguitzell de celebrities espanyoles que sembla que se n’hagin estudiat els textos com si fossin oposicions per a notari.

Una de les principals imputades seria la indescriptible Ana García Obregón, l’eterna impostura de llesta-però-innocent del prime time castís. La diva de la Moraleja, urbanització que per cert es va inventar el seu pare, seria la Bárcenas d’aquest cas de reciclatge massiu de temes del sainet -amor, riquesa, engany, erotisme- amb tocs de circ. Però del seu judici el que més destacarien serien els arguments en forma de triple salt mortal per defensar el seu xou vital. Un ja l’ha deixat anar i em va deixar més tocat que una garrafa d’aigua Eden.

“He de mantenir un fill”

Obregón, que enguany ha fet 61 anys, va expressar amb una gran serenor que tornarà a donar el tret de sortida a l’estiu cañí posant en biquini, cosa que feia antuvi quan despertava un interès real en la premsa. Des d’una passarel·la eivissenca de moda adlib -si els hippies dels setanta ho sabessin…-, va explicar que el 23 de juny -ho dic per si voleu desendollar l’antena- s’exhibirà de manera patrocinada davant les càmeres per un bon motiu. “He de mantenir un fill”, va proclamar.

I és que el seu únic fill, de 23 anys, s’ha convertit en els últims temps en l’excusa per a tot. Quan estudiava als EUA, explicava que posava en banyador per pagar-li la matrícula a la universitat de Duke. I ara diu que s’enfundarà el triquini per poder-lo mantenir. M’imagino el jove dient a la seva mare que l’han fet president de Google i ella fent-se la sorda… “Jo no volia posar més. Ja no tinc edat”, rematava la mare coratge. Edat no, però ego…

Pena vesuviana per Berlusconi

Una altra que hauria d’haver sigut nominada a un Tony enguany és Francesca Pascale, l’última nòvia de Silvio Berlusconi, que no va poder contenir la tristor de pensar que potser no tornaria a veure el Cavaliere, que té 49 anys més que ella i estava sent intervingut de l’aorta. Tot i que no se sap ben bé quina relació manté avui dia la parella -en principi ho havien deixat-, queda clar que l’amor de Pascale no hi entén, d’alts i baixos. És com el mal servei de Renfe: elevat i constant.

Mentre operaven l’autor intel·lectual -us regalo l’oxímoron- de les festes bunga bunga ella es va posar a plorar just al balcó de l’hospital. Amb un mocador blanc i tot, per no deixar lloc a dubtes. Al contrari que la pena mainstream, que la gent sol preferir passar en petit comitè, la pena de Pascale no distingeix contextos. És vesuviana, allà on és explota i punt. I en aquesta ocasió, la jove es va corprendre en un balcó de la façana que donava al lloc on estaven concentrats els paparazzis. Sort que plorava sense llàgrimes -una modalitat que algun dia estudiarà la ciència- i el maquillatge es va poder quedar al seu lloc. Pena vesuviana sí, però deluxe.

Un altre dèficit català

Però per sobre de tots els éssers teatrals que han triomfat els últims dies hi ha una peça de col·leccionista que -amb permís d’Aless Gibaja- em té el cor robat. Sobretot des que va cantar en coreà a Helena Garcia Melero. És el tarragoní Alejandro Cao de Benós. Un “sangre azul de alma roja ” al qual si Catalunya fos un país normal ja se li hauria ofert un reality. ¿Per posar-lo contra les cordes a Hondures com a Supervivientes? Ai no! Estalviem querosè. Crec que seria molt més efectiu a nivell narratiu fer-lo treballar en una plataforma a favor de la democràcia participativa o en una fàbrica d’urnes. Però crec que no ho veurem. Catalunya té altres grans dèficits a banda del fiscal. I un d’aquests és rosa.