Deu gossos estirant un trineu

El Port Del ComteBen assegut en un trineu estirat per una desena de gossos, abrigadíssim, amb guants i casc de protecció, sentint tan sols el lliscament dels dos patins damunt la neu, es fa difícil imaginar la feinada que ha suposat per al múixer -el que guia el trineu, que està dret, al darrere- arribar fins aquí. I no em refereixo només, esclar, al fet que hagi hagut de carregar els gossos en un remolc especial, amb compartiments per encabir-los de dos en dos, arrossegat per un 4x4, de situar cada animal al seu lloc, damunt la neu, per parelles, i engegar harmònicament el trineu -cosa que suposa tota una tècnica: els gossos s’han de posar a caminar a poc a poc, perquè no notin una estrebada, i després córrer-. Em refereixo a tota la preparació prèvia que permet tenir-los a punt per fer aquesta activitat esportiva. Sí, es considera un esport, el múixing. Se’n fan competicions. Fins fa uns anys se celebrava la Pirena, una mediàtica travessa de trineu amb gossos, ideada per l’actor Pep Parés, que creuava els Pirineus. Es va deixar de fer el 2012 per falta de pressupost.

“Cal ser molt curós amb la seva alimentació. També cal resoldre una pila d’imprevistos. La gran nevada de fa unes setmanes va fer que la tanca del kennel (l’espai on conviuen els gossos) perdés altura, i podien sortir-ne. Vam haver de rebaixar la cota de neu a palades”, explica el múixer Toni Lozano, responsable de Cau de Llops, l’empresa que organitza des de fa quatre temporades sortides amb trineu estirat per gossos al Port del Comte.

“Al nostre kennel els gossos no estan lligats i tenen força espai per córrer. Hem de tenir-los, doncs, molt educats perquè no es generin baralles; anys enrere vam tenir algun ensurt. Hem d’entendre i respectar la jerarquia, molt establerta, que tenen els gossos. Són una comunitat en equilibri. Els cadells van trobant el seu lloc, de líders o no, i al mascle dominant li has de respectar la seva preeminència”, explica mentre pugem per una pista completament blanca fins al pla de Bacies, situat a uns 2.000 metres.

“ Hike! Hike! ”, exclama. Els gossos obeeixen: el trineu accelera a l’instant. Les expressions que guien els gossos són universals: així els gossos es poden canviar i continuen entenent el mateix llenguatge a tot arreu, ja sigui a Catalunya, a Suïssa i a Dinamarca. “Cada gos pesa de mitjana uns 25 quilos i pot arrossegar el doble del seu pes, una cinquantena de quilos -explica el Toni, entre xiulada i xiulada-. Xiulo perquè amb tant de fred se’m gela la boca, i em costa menys xiular que parlar, així que dono les ordres xiulant”. De baixada el trineu s’embala. “La velocitat mitjana del trineu és de 15 km/h, encara que pot córrer el doble, malgrat que els huskies siberians, els nostres gossos, són més resistents que ràpids”, diu el Toni. A la baixada el fre és un element imprescindible. Hi ha tres tipus de frens! Dues menes de grapes que es claven a la neu, a banda i banda del trineu -són les dues àncores d’aquest vaixell de neu -, una plataforma de ferro situada entre els patins, a la qual es posa el peu quan es vol frenar, i un tapís de goma, situat també entre els patins, on et poses dret i en fregar amb la neu el trineu redueix la velocitat.

La relació amb els animals

Lozano, que fa curses de múixing, confessa que disfruta sobretot amb la relació amb els gossos. “Quan els poso l’arnès ja saben que han estat seleccionats per estirar el trineu, i que rebran una recompensa en arribar: menjar carn en comptes de pinso. Tot i que el fet de córrer, naturalment, per a ells ja és un premi”, diu, i remarca que “no pateixen corrent; el seu cos els demana córrer”. Cada gos compleix la seva funció a l’equip. Els dos de proa són els líders ( lead dogs ), els que interpreten les ordres del guia. Més que físicament, es cansen psicològicament. Darrere seu hi van els gossos joves, que aprenen a ser líders, o els gossos ja més grans que ensenyen els que aviat ocuparan el seu lloc. Són els swing dogs. Tot seguit hi ha els team dogs, dels quals depèn la tracció, i finalment tanquen la comitiva els wheel dogs, que són els que estan més a prop del trineu, els que suporten més pes i, per tant, són els que fan més força.

El kennel de Cau de Llops és al costat de l’heliport del Port del Comte. Per arribar-hi cal passar per la zona de trineus d’aquesta estació d’esquí, una zona que els caps de setmana és un formiguer. Una cinta transportadora porta amunt pares, nens i trineus. Res a veure amb el que passava temps enrere, quan els pares havien d’estirar el trineu amunt per guanyar-se un somriure dels fills mentre baixaven. En passar-hi sento un gran xivarri, senyal de gaudi, però també algun nen que somica, algun altre que plora amb ganes i una noia que diu -que crida!- a la parella: “Ja t’ho deia! Com se t’acut portar el nen de dos anys a la neu? Fins d’aquí deu anys no hi penso tornar!”

A fer múixing (expressió que ve de la paraula francesa marche ) s’hi apunten famílies senceres, grups d’amics, esquiadors que a la tarda volen que els portin o la parella d’un esquiador que no comparteix l’afició i prefereix penetrar a la natura que no pas esperar el company fent un cafè o llegint un bestseller a peu de pistes. En alguns casos, sobretot quan es tracta d’excursions llargues, el múixer dona la possibilitat de dur les regnes a qui ho vulgui. A més del Port del Comte, el múixing es practica en indrets com Andorra i l’Aran. En aquesta vall occitana es fa múixing fins i tot a la nit, fins al poble abandonat de Montgarri, i també es fa trineu estirat per cavalls. Aquesta última modalitat no és una novetat a Catalunya: fa cent anys ja es practicava.

Sí, hi ha alternatives a l’esquí de pista

A tocar de l’estació d’esquí del Port del Comte (Solsonès) hi ha la d’esquí de fons Tuixent-La Vansa, una de les més antigues de Catalunya, inaugurada el 1978. És a escassos quilòmetres però ja pertany a una altra comarca (Alt Urgell).

L’esquí de fons, com el múixing, és una bona alternativa per als que els agrada fer una activitat a la neu que no sigui l’esquí alpí. Té uns quants al·licients: no hi ha aglomeracions, no cal estar dotat d’unes condicions físiques especials, el material és lleuger... Hi ha dues modalitats d’esquí de fons, també conegut com a esquí nòrdic: l’estil clàssic, en què els esquís segueixen unes traces, i l’estil patinador, en què es va per lliure, sense un circuit marcat.

La pràctica d’esports d’hivern sense remuntadors, que comporta un esforç físic superior a l’esquí alpí -l’esquí nòrdic, l’esquí de muntanya i les raquetes de neu (a les estacions d’esquí nòrdic hi ha itineraris senyalitzats per fer excursions amb raquetes)- s’ha incrementat força a Catalunya. Són especialitats més antigues, molt més econòmiques que l’esquí de pista. I més lliures.

Fa 100 anys, tenir un trineu era com tenir un reclinatori

Com l’esquí, el trineu de gossos va néixer com a mitjà de transport en alguns països nòrdics. A Catalunya fa poc que es practica. En canvi, el trineu sol, sense gossos, ja fa més d’un segle que va arrelar a casa nostra. Es va començar a popularitzar a principis del segle XX. Luge, se’n deia aleshores. Ningú gosava traduir-ho. A la primera gran trobada d’esports de neu del país -la Setmana d’Esports d’Hivern que va acollir Ribes de Freser el 1911-, la luge va ser una de les protagonistes de les competicions.

Una part del material que s’utilitzava a la Setmana d’Esports d’Hivern es feia a la mateixa vila de Ribes. Per exemple, els trineus. “A Ribes també se’n fabricaven, i dins les famílies benestants de la població el fet de posseir una luge per a la mainada va arribar a ser una cosa molt ben vista, gairebé igual com tenir un reclinatori a la parròquia”. Són paraules de Josep Maria Guilera a Carnet d’un esquiador (1915-1930).