Disseny
Estils  /  Estils de vida 08/12/2022

L’aventura d’una revista imaginària

Nascuda en pandèmia, 'The Barcelonian' transcendeix el canal digital i presenta un llibre on es recullen el primer centenar de portades il·lustrades inspirades en Barcelona

3 min
Llibre de la col.lectivitat artística de Barcelona " The Barcelonian "

BarcelonaEl tedi del confinament va disparar la imaginació de la il·lustradora alacantina Luisa Vera. Ja feia temps que jugava a dibuixar postaletes de Barcelona -la ciutat on resideix- inspirant-se en les mítiques portades de la revista The New Yorker. Però en una d’aquelles converses de Zoom amb els col·legues, els va proposar que participessin en el seu divertimento. I, sorprenentment, van acceptar. I no només ho van acceptar, sinó que van complir. Va ser la llavor de The Barcelonian, una iniciativa digital de portades il·lustrades d’una revista imaginària que mostra les mil i una cares de la ciutat. I és que no només existeix una Barcelona, n’hi ha tantes com ulls la miren. I, en aquest cas particular, com mans la dibuixen. En menys de dos anys, les portades de The Barcelonian penjades en un compte d’Instagram s’han materialitzat en dues exposicions i, des de fa un parell de setmanes, el primer centenar s’han recollit en un llibre homònim.

L’auditori del Centre Cívic Urgell estava ple de gom a gom. No n'hi havia per a menys. Es tractava de la presentació oficial del llibre The Barcelonian, editat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona. La mestra de cerimònies va ser l’activista cultural Inés García-Albi de Factoria Cultural Martínez, amb qui Vera va decidir fer tàndem quan va veure que aquell entreteniment començava a prendre cos. També hi eren convidats Águeda Bañón, directora de comunicació del consistori, i l’artista Perico Pastor, autor d’una de les portades que apareixen al primer volum de The Barcelonian. “Sempre dic que és un projecte que va néixer per accident i també que és col·lectiu”, va insistir Vera, que va emmirallar-se en iniciatives semblants sorgides en altres capitals com The Parisianer i The Milaneser. Ara bé, també va haver de pagar el preu de fer-se gran, de professionalitzar-se: “Quan vam decidir anar més enllà d’Instagram i obrir la botiga en línia, alguns il·lustradors es van despenjar del projecte. Entenc la desconfiança, però va doldre. De fet, vaig estar a punt de tirar la tovallola”.

La precarietat en què viuen els il·lustradors -cosina germana de la de moltes professions creatives- va articular el discurs del lleidatà Perico Pastor. “Al final dels anys 70, quan vaig anar a viure a Nova York, vaig descobrir que la il·lustració es pagava, que trucaves a un lloc, et rebien i es miraven el teu book. Això no passava aquí, ni de bon tros!”, va recordar. “Des que la Luisa em va proposar de participar en aquest projecte, he seguit totes les portades i em meravella el talent d’aquest país tenint en compte les tarifes que paguen les editorials i els mitjans de comunicació, que des dels anys 80 només han anat a la baixa. Em deixa bocabadat que amb aquesta merda hi hagi aquesta qualitat. Per això tampoc em sorprèn veure il·lustracions de col·legues publicades a The New Yorker. No ho vaig arribar a aconseguir, però me n’alegro molt per ells”, va explicar. I el públic el va recompensar amb l’ovació més forta de tota la tarda.

La portada de Perico Pastor

Reivindicat l’ofici, també calia continuar reivindicant el llibre que els havia reunit allà. “Cada il·lustració és un món i una mirada diferent de la ciutat. I, finalment, ja són totes juntes”, va explicar Vera sobre The Barcelonian. “Ara mateix ens arriben moltes portades, per això és tan bonic veure diferents llenguatges artístics. També que convisquin il·lustradors reconeguts amb uns altres que acaben de començar. Només han de convèncer la Luisa, que és qui fa la selecció de les portades. De fet, rebem moltes propostes de fora, però de moment només volem gent amb un vincle molt fort amb la ciutat. I ha de continuar sent una de les nostres particularitats”, va afegir García-Albi.

Tot i això, ja hi ha hagut el primer spin-of de The Barcelonian: es diu The Zaragozian i està impulsat per l’il·lustrador aragonès David Maynar, autor d’una de les portades que apareixen al llibre i que estava assegut entre el públic. “T’has ficat en un embolic, però és un embolic meravellós”, li va dir divertida García-Albi, que també va recordar el boom de les revistes imaginàries. “Aquest projecte s’ha estès per moltes ciutats: ja existeix The Madrileñer, a Madrid, i sabem que hi ha iniciatives semblants a Valladolid, a les Canàries... Seria molt maco trobar-nos tots i plantejar un debat sobre com mirem les ciutats i també sobre la precarietat de la professió”. Un altre aplaudiment i també un guant que va recollir Vera per posar punt final a la presentació: “Sí, ens hauríem de conèixer tots i continuar compartint. Aquesta ha sigut una de les grans alegries que m’ha donat The Barcelonian”.

Una ciutat polièdrica

Barcelona pot ser un passadís del mercat de la Boqueria, una ruta nocturna amb moto des de la carretera de les Aigües, un dia de platja a la Barceloneta, una desfilada de festa major, una cervesa a la plaça de la Virreina i un edifici de Gaudí. Però aquesta Barcelona vestida de diumenge també té una cara fosca. Perquè Barcelona també és una batussa entre okupes i antiavalots, un embús de trànsit i un crit d’ajuda ofegat. Això no treu que Barcelona també sigui solidària, com quan reivindica el vaixell d’Open Arms, els venedors del top manta i el col·lectiu LGTBI+. I també seductorament quotidiana quan ens revela els taxis grocs i negres, el trencadís, els coloms, els panots, els balcons de ferro forjat i les rajoles hidràuliques. Barcelona és polièdrica, canviant, plural, inquieta i molt emocional. Tant, que és impossible que se’n dibuixin dues d’exactament iguals. Això ho comprovarà de primera mà qui fullegi The Barcelonian, el llibre que recull un centenar de Barcelones en format portada il·lustrada. Però seria una llàstima quedar-se aquí. Rere cada dibuix hi ha una porta oberta a l’univers d’un il·lustrador. Laia Arqueros, Elisa Munsó, Júlia Solans, Patossa, Carmen Segovia, Joan Negrescolor... Per què no continuem estirant el fil? És el premi amagat d’aquesta joieta de publicació.

stats