Estils 24/07/2021

Història de les vacances: dels balnearis per a rics al 'low cost'

Fem un viatge a través del temps per veure com ha canviat la manera d’estiuejar en els últims 150 anys

5 min
Un nen i una nena jugant a la platja

BarcelonaPassejades al capvespre a la vora del mar, gelats refrescants a l’ombra d’una figuera o tardes interminables a la piscina. Tothom ha viscut l’estiu d’una manera o altra, depenent de l’època en què els ha tocat viure. De fet, els nostres estius tenen poc a veure amb els del 1860, quan es van començar a crear les anomenades colònies d’estiueig, un concepte que feia referència a un conjunt de persones que passaven les vacances en un lloc diferent de la seva residència habitual on s’estaven llargues temporades –entre dos i tres mesos–. Segons explica l’historiador de la Universitat de Girona Joaquim M. Puigvert i Solà a la mostra virtual Empremtes del primer estiueig, aquestes colònies només estaven formades pels sectors més benestants de la societat, que marxaven de vacances seguint les recomanacions mèdiques d’“anar a fer salut”, “banys de mar” o un “canvi d’aires”. Amb aquests consells, no van ser pocs els metges que es van arribar a convertir en accionistes de balnearis, com el doctor Antoni Bayés (1842-1892), que, després d’identificar el primer pou d’aigües sulfuroses a Tona, va ser el primer director mèdic i accionista del Balneari Ullastres, que es va instal·lar després de la descoberta. Fins i tot als diaris hi havia anuncis de promotors immobiliaris que promocionaven ofertes de lloguer de xalets per als estiuejants que buscaven fer salut, com un anunci publicat a La Vanguardia el 1928 en què es promovia Castellterçol com “un pueblo recomendado por eminentes médicos para recobrar la salud”. 

Vacances en societat

Però més enllà de la salut, a mesura que avançava el segle XX van començar a guanyar terreny noves formes d’oci, com l’excursionisme o els dies de platja, i també es van començar a construir casinos i tota mena de centres socials en diverses viles de mar i d’interior a prop de Barcelona, sobretot en les que hi arribaven les carreteres o el ferrocarril. Sitges, els pobles costaners del Maresme, Vallvidrera, Gelida, la Garriga o Cardedeu n’eren alguns. Més tard, amb l’arribada dels cotxes particulars als anys vint i trenta, la burgesia i la classe propietària va poder arribar a més indrets i es va construir els seus propis xalets, que en bona part eren d’arquitectura modernista i noucentista.

Un grup de banyistes als anys 30

Amb l’arribada de la Guerra Civil i la postguerra tot es va frenar. S’hauria d’esperar fins als anys seixanta per començar a parlar d’un “turisme de masses” i d’uns estius més semblants als que tenim avui, segons explica l’historiador i investigador de la UOC Marc Gil. “Als seixanta és quan es comencen a aprofitar les polítiques d’obertura econòmica del règim franquista i el desarrollismo, que permeten que certs sectors de la societat tinguin més capacitat de començar a planificar les vacances”, apunta Gil. En molts casos, aquestes primeres vacances consisteixen en tornar al poble d’origen. “L’expansió del Seat 600 hi va tenir molt a veure, perquè va permetre moure’s a molts sectors de la població que fins aleshores els era molt difícil fer-ho”, afegeix. 

Un 600 carregat de maletes l'estiu del 1971

Turisme intern

És així com s’inicia un turisme més massiu en què moltes famílies que havien hagut de marxar a la ciutat per trobar feina tornen unes setmanes al poble a gaudir d’unes vacances pagades. I amb la millora de l’economia i l’obertura de fronteres, moltes poblacions costaneres comencen a desenvolupar una indústria turística molt suculenta. “Espanya encara era un lloc fins a cert punt verge en termes turístics, molt barat i amb molt bones condicions naturals per als visitants, explica l’historiador. El negoci turístic creix tant que, en els següents trenta anys, es converteix en una de les principals indústries del país. Això crea un impacte positiu en moltes famílies, que comencen a planificar les vacances més enllà del poble d’origen. “Perceben aquell període com una època de descans, de gaudi i d’interès cultural, i per conèixer altres regions del país”, diu Gil. Comença així l’eclosió del turisme d’interior entre els anys seixanta i setanta. “Les famílies tenien la capacitat de moure’s sense la necessitat de fer una gran inversió”, resumeix.

Fins aleshores, el turisme a l’estranger havia estat molt limitat als sectors més benestants o a les famílies que es desplaçaven a visitar els seus familiars que treballaven fora. “Durant els anys seixanta hi havia més de tres milions de persones vivint i treballant en llocs com França o Alemanya”, recorda Gil. Per això, considera que els viatges d’aquests treballadors de tornada al poble a l’estiu o els familiars que els anaven a visitar al país d’acollida ja eren formes de “prototurisme” internacional.

Món ‘low cost’

No és fins als anys vuitanta i noranta que es comença a parlar d’un turisme exterior, en un moment en què les classes mitjanes s’havien enfortit i musculat prou per poder pagar aquesta mena de despeses. “Quan encara hi havia la pesseta, el canvi de moneda suposava un gran sobrecost al viatjar a l’estranger”, recorda Gil. Durant aquells anys també hi va haver el moment àlgid pel que fa a la construcció i compra de les segones residències en indrets de costa i muntanya. Fer vacances a l’estiu, més enllà de tornar al poble, ja era habitual per a gran part de la població.

La platja de Cambrils plena de gent el 2017

El gran esclat del turisme internacional no arribaria fins a finals dels noranta i principis del 2000, quan amb l’arribada de l’euro també entra joc el turisme low cost. “Sorgeixen un munt de possibilitats fins aleshores impensables”, comenta l’historiador. L’abaratiment dels vols internacionals i les plataformes de gestió hotelera i turística trenquen amb tots els esquemes tradicionals de les agències de viatges i tot plegat permet que gran part de la població pugui viatjar arreu del món a preus molt econòmics. Sobretot els més joves, molts dels quals veuen transformats els seus estius i comencen a sumar “experiències” més enllà del seu continent.

Però aquesta eclosió del turisme internacional ha estat frenada en sec amb la pandèmia. Ara bé, fins quan? “Estem modificant conductes a curt termini, però no crec que continuïn a llarg termini”, considera Gil. És cert que ara molts viatgers opten per fer les vacances a prop de casa i aposten pel turisme interior. Però no sabem quant durarà. Mentrestant, per a molts, ha sigut una redescoberta d’aquells estius més pausats i locals, com els de dècades enrere.

Els estius de la pandèmia

El turisme nacional, la preferència pels destins no massificats, els allotjaments petits o les cases rurals, els paisatges naturals, les reserves d’última hora i la flexibilitat en les polítiques de cancel·lació són algunes de les tendències que s’han observat durant l’última edició de la fira de turisme Fitur i que estan lligades a la pandèmia. ¿Unes preferències que han arribat per quedar-se? El temps, i el covid, ho diran.

stats