Intimitat: valor sagrat

BarcelonaQui no ha espiat mai, ni que sigui de manera fugissera? Qui no ha trobat plaer, mesclat amb remordiment, quan ho ha fet? Però, és inevitable espiar? On són els límits? Hi ha un tipus d’espionatge esporàdic, innocent fins a cert punt, que va des de la curiositat fins a la tafaneria, des del respecte a la intimitat d’aquella persona espiada -malgrat la incorrecció de l’acte- fins al delicte greu d’intromissió i vulneració del que és més íntim, protegit, que és la vida dels altres.

La premsa ens parlava aquests dies dels espies britànics que van fingir ser parelles de dones activistes durant mesos o anys, i com el govern ha recompensat econòmicament aquestes víctimes d’espionatge. Una d’elles fins i tot va tenir un fill amb el policia disfressat de còmplice, que de cop va desaparèixer... Els espies, quin gran tema cinematogràfic i novel·lístic, despertant les nostres ànsies de ser un altre, d’invisibilitat, de desdoblar-nos, de conèixer i de remenar en les intimitats alienes, amb aquell aire d’omnipotència que dóna escoltar allò que no pot ser escoltat. David Fernàndez va descriure al seu llibre Cròniques del 6 alguns d’aquests talps -tristament mítics- dels serveis d’investigació espanyols en els moviments socials. Un d’ells va arribar a escriure una agenda antimilitarista quan exercia d’espia al moviment antimilitar català dels anys noranta. I el mateix David Fernàndez avisa: “I qui escriu això, no deu ser un infiltrat que vol desmoralitzar? Dubta. Dubta sempre. Que del dubte neix la llibertat”. No obstant això, i amb uns governs que ja busquen, cada vegada més i sota l’excusa de la seguretat, implicar tots els ciutadans en l’espionatge dels veïns, i la inevitable desconfiança i paranoia que això pot provocar, dubtar de tot i de tothom -sent alhora espia i espiat- dista molt d’aquesta llibertat que, llunyana, veiem esvair-se, espantada.

És notori que les tradicions religioses, que en la seva fundació es dirigien principalment a una comunitat incipient, de valors compartits i interessos comuns, censurin la tafaneria i l’espionatge d’una manera tan rotunda. Ho trobem en molts passatges bíblics: “El xafarder tot ho xerra, no tinguis tractes amb el bocamoll”. “Acostumen a anar de casa en casa i així no tan sols es tornen ocioses, sinó també xerraires i tafaneres, i parlen del que no haurien de parlar”. “Alguns de vosaltres viviu desvagats, sense treballar i ficant-vos on no us demanen”. “Qui parla dels altres amb menyspreu és un insensat, l’home assenyat sap callar. El xafarder tot ho xerra, el discret guarda el secret”. I també a l’Alcorà: “Eviteu les conjectures sobre la gent... I no us espieu els uns als altres, ni murmureu els uns dels altres”. “No entreu a la casa d’algú sense tenir-ne el permís dels qui hi viuen... I si us diuen: «Feu mitja volta», feu-ho”.

Individu i comunitat

Així, el tòpic que associa el dret a la intimitat amb el valor de la individualitat assolida en la modernitat occidental trontolla quan repassem els textos fundacionals d’unes religions fortament marcades pel valor de la vida en comunitat. Com si, certament, no hi hagués una contradicció entre conrear l’esfera del bé comú amb la sacralitat que suposa la intimitat, és a dir, l’ésser. Com tot, és necessari l’equilibri, trobar-ne el punt més equitatiu. Un excés de privacitat ens pot portar al secretisme i a l’aïllament de cada part, oblidant-nos d’aquesta vida en xarxa. D’altra banda, l’exposició pública de tot i a qualsevol hora desdibuixa molts àmbits subtils o que mereixen certa protecció. Aquesta necessitat d’exhibir la pròpia particularitat caracteritza el nostre temps, potser per la paradoxa de creure fermament en l’individu com a ens separat i dotat de drets, però necessitat de comunitat per expressar-se.

Els mecanismes actuals faciliten en extrem aquesta exposició pública, on la dinàmica col·lectiva ens empeny a mostrar-nos, opinant i comentant fins a l’exposició visual, excessiva i fins i tot obsessiva. El “no hi ha res a amagar” pot comportar un desig de mirar i ser mirat des d’una òptica narcisista, egocentrada, en què la comunitat ja no funcioni com a suma diversa, sinó en la lògica de grups individuals, tancats i emmirallats en ells mateixos. La censura tradicional a espiar i tafanejar ens dóna pistes d’allà on podem quedar atrapats, sense capacitat per alliberar-nos dels rumors o les paranoies tòxics.

Memòria històrica

Des de la lògica de qualsevol estat es justifica l’espionatge com a eina de seguretat, fent lícita una pràctica dubtosa. És un raonament que creix en les societats totalitàries, de pensament únic, on l’espionatge serveix per detectar tota dissidència, tot esperit lliure. A l’islam, per exemple, per sobreviure als governs totalitaris que imposen les pròpies ideologies, trobem un mecanisme anomenat taqiyya, que no és res més que la pràctica camaleònica de la discreció i l’adopció de les formes imperants per poder sobreviure. La taqiyya s’ha utilitzat en moltes cultures i èpoques quan la intimitat de les persones no era respectada. El cordovès Antonio Manuel, estudiós dels vestigis culturals musulmans i jueus que van sobreviure a la península Ibèrica amb la Inquisició, explica que el terme taquilla prové, precisament, d’aquí, ja que era un armari de paret on el morisc forçat a convertir-se al catolicisme desava l’Alcorà per por de ser descobert. D’aquí també vindria l’expressió sortir de l’armari, de manera que amb aquests girs tràgics de la història s’emparenten la vulneració de la intimitat i la necessitat de protegir-la. També, explica Antonio Manuel, l’oportunitat d’exterioritzar tot allò que no els fes sospitosos, des del “fer dissabte” (obrint totes les portes de casa al veïnat) fins a penjar el pernil a la finestra o agafar grans borratxeres a les cerimònies prohibides de circumcisió (d’on vindria el terme castellà tajá, perquè eren els ratajadores, afiladors de ganivets, els que feien aquesta feina). Exemples que han quedat com a testimonis dolorosos de conservació, precària, d’una intimitat amenaçada.