Feminismes
Estils 05/01/2023

El mite de l’autoestima: per què no n’hi ha prou amb confiar en tu mateixa?

La cultura de la confiança en un mateix pot afectar negativament la percepció de les dones sobre els seus reptes personals i professionals

Bet Coll-Vinent
4 min
Superació

Barcelona“Si t’ho proposes, podràs arribar allà on vulguis” o “Tot és possible si t’hi esforces” són algunes de les frases motivacionals que ens acompanyen des de ben petites. L’objectiu aparent és el d’encaminar-nos cap a l’excel·lència, sense perdre mai de vista el control i l’exigència sobre nosaltres mateixes. ¿Vols aconseguir una bona feina? Demostra que ets vàlida i que es pot confiar en tu. ¿Vols un augment de sou? Confia en tu mateixa i atreveix-te a demanar-ho. ¿Vols sentir-te millor amb el teu cos? Treballa en la teva forma física i no et rendeixis. Quan es tracta d’un context professional o del benestar mental i corporal, el treball constant i l’autoestima semblen tenir l’èxit assegurat. Però ¿és veritat que només cal confiar en nosaltres mateixes per assolir les nostres metes? 

En el llibre de Confidence cult(ure), Shani Orgad, professora de comunicació a la London School of Economics and Political Science, i Rosalind Gill, professora d'anàlisi social i cultural, exploren el perillós discurs que situa l’autoestima com l’element clau per arribar allà on vulguis. Les autores elaboren una anàlisi exhaustiva en què assenyalen els veritables problemes estructurals que dificulten la connexió entre l’autoconfiança i l’èxit. “Més enllà de creure o no en tu mateixa, la societat patriarcal no té previst que tu arribis més lluny del compte”, expliquen les autores, per això elles reivindiquen un discurs menys tòxic i més realista en el qual no es col·loqui tota la responsabilitat en l’autoestima de la dona. “És un assumpte complicat perquè se’ns diu que la solució a les desigualtats i les injustícies resideix en la nostra confiança, que és una qüestió personal i que requereix també una solució personal”, afirmen Orgad i Gill en una entrevista del juliol passat. 

Qüestionar el culte a la confiança no és una tasca fàcil, ja que ¿qui podria dubtar de la importància de confiar en una mateixa? Desmuntar el mite de l’autoestima no implica criminalitzar l’amor propi, sinó elaborar un discurs més coherent que assenyali les desigualtats estructurals que dificulten el benestar mental i físic femení.

L’entorn laboral i la síndrome de la impostora 

“Des de ben petites, se’ns educa amb el model de la bona nena, el qual implica perfeccionisme, exigència i també contenció”, afirma Alba Alfageme, psicòloga i docent. Aquesta limitació es tradueix en un impacte molt més negatiu sobre l’autoestima femenina, tant en l’aspecte físic com en l'intel·lectual. A mesura que ens anem fent grans, el nostre entorn ens retorna una necessitat extrema d’assolir la bellesa canònica i l’excel·lència acadèmica, deixant en mans de l’autocontrol la possibilitat d’arribar més o menys lluny. No només es tracta de fer-ho tot, sinó de fer-ho bé. 

En l’àmbit laboral, aquesta por al fracàs i a no ser capaç de donar allò que s’espera de tu s’ha batejat amb el terme de síndrome de la impostora, una creença que generalment es produeix en dones que senten que no estan preparades per ocupar determinats càrrecs o posicions. "Si l’estructura t’ha fet sentir reiteradament petita, que no encaixaves o que millor que estiguessis callada, això es reprodueix també quan ens fem grans en espais com els professionals", detalla Alfageme. A tot això també s’hi suma la trampa de la competitivitat, propiciada per la poca paritat que existeix en segons quins entorns laborals. “Com que hi ha pocs càrrecs de poder en mans de dones, el missatge que se’ns dona és que únicament la millor podrà ocupar-lo”, constata Alfageme, que destaca que és aleshores quan la competició esdevé l’únic mètode per aconseguir l’èxit. 

Incoherència publicitària en les marques

La noció de la confiança també s’ha imposat recentment en el terreny corporal. El moviment del body positive va ser una de les primeres respostes a les exigents campanyes publicitàries emeses per la indústria de la moda i la bellesa on es reflectien uns ideals corporals elitistes, irreals i misògins. Era qüestió de temps que el moviment es convertís en l’enèsima estratègia de màrqueting: les marques van aprofitar aquest discurs ensucrat per continuar posant el físic femení al centre del debat, però aquesta vegada emmascarat amb frases empoderadores. Pandora Sykes, autora de l’obra How do we know we are doing it right?, remarca com aquesta obsessió pel benestar porta implícita la idea que “hi ha alguna cosa en nosaltres que no funciona i que hem de millorar des de dins”. Paral·lelament a tot això, les mateixes marques llancen missatges contradictoris amb uns cànons de bellesa cada vegada més severs i intensos. D'una banda, ens persuadeixen de la importància que visquem còmodes en la nostra pròpia pell, però, de l’altra, veiem com les seves campanyes publicitàries les protagonitzen models canòniques que perpetuen uns estàndards de bellesa molt controvertits.

Nous relats feministes

La pressió elevadíssima que reben les dones per convertir-se en allò que s’espera d’elles no es resol únicament amb altes dosis d’autoestima. “S’anima les dones a veure’s a si mateixes projectades en els seus propis dèficits i es deixa a les seves mans la possibilitat de millorar-los en lloc de repartir responsabilitats a la societat patriarcal que les empara”, defensen Gill i Orgad. Per mantenir a ratlla l’exigència i el perfeccionisme que ens fa creure que només si confiem en nosaltres serem les millors, i només si som les millors arribarem allà on vulguem, Alfageme reivindica l’error: “El món està ple d’homes mediocres i no ha de passar res perquè ens trobem també amb dones mediocres”. La narrativa de la superwoman ens ha fet creure que sí que podíem amb tot; que combinar feina, família, amistats i temps per a tu era una simple qüestió d’organització i eficiència. Doncs bé, també existeix la possibilitat de dir prou. L’autoconfiança és crucial sempre que tinguem clar que no tot depèn únicament de la lluita individual, que també està bé arribar fins on pots i no haver de guanyar-te les coses batallant infinitament. Perquè, tal com reconeix la psicòloga, “confiar en nosaltres també és saber identificar on posem els límits”.

stats