Estils 12/10/2019

“No tinc fills, tinc gossos”

Són els reis de la casa, cada cop n’hi ha més i els negocis especialitzats ho aprofiten

Carla Fajardo
6 min
“No tinc fills, tinc gossos”

BarcelonaCada cop tenim menys fills i els tenim més tard. En canvi, cada cop tenim més animals de companyia. Els gossos i els gats amb xip ja dupliquen els menors de menys de 14 anys a Catalunya, segons dades del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya i de l'Idescat. Mentre els naixements cauen estrepitosament, les altes d’animals domèstics als registres superen cada any des del 2011 el nombre de nens nascuts. El 2018 la diferència continua assolint xifres rècord: han nascut 63.000 nens i s’han registrat 95.000 animals de companyia, és a dir, 51.000 nous gats i gossos més que infants.

Infografia

“Al nostre entorn, tots els nostres amics tenen gossos i cap té fills”, expliquen Emili Ventura i Alba Planas, de 32 i 28 anys. En el seu cas, és per la inestabilitat econòmica. L’Emili porta treballant des dels 18 anys i no ha aconseguit fins ara una feina estable i l’Alba està a l’atur després de deixar el restaurant on treballava perquè no hi veia futur. A més del factor econòmic, hi ha les responsabilitats, que amb els gossos són menors, tot i que els animals també els condicionen el seu temps lliure. “El jovent d’avui dia no es vol fer gran”, diu l’Emili. “Els meus gossos els puc deixar perfectament a casa, amb un fill no ho puc fer, he de buscar algú que se’n cuidi”, explica l’Alba, que admet que la dependència dels infants l’allunya, per ara, de la maternitat. La Mel i la Boira, una gossa conillera que es van trobar al carrer i un brac de Weimar regal dels seus pares, “supleixen d’alguna manera aquesta necessitat de tenir un ésser al costat” amb el qual generar una relació afectiva.

L'Alba Planas i l'Emili Ventura amb les seves gosses, la Mel i la Boira

“No em ve de gust estar nou mesos embarassada, parir, no dormir i no viatjar”, explica Marta Ribas, de 33 anys. De moment no vol tenir fills, però té clar que vol tenir molts gossos. “Un nen no m’inspira la tendresa extrema que m’inspira un gos”, admet. No faria com Paris Hilton, que té una casa a mida real només per als seus gossos, o els pet influencers, que vesteixen els animals, però “els donaria una bona vida”, diu Ribas, que ja pensa en els seus futurs companys peluts.

“La funció social és inequívoca. Els animals de companyia han complert tradicionalment una funció fetitxista, han ocupat el lloc dels fills que havien de venir”, diu el filòsof i assessor de Merlí, Nemrod Carrasco, que assegura que els animals pal·lien la falta de relacions en una societat cada cop més incomunicada, en la qual cada cop és més difícil crear vincles afectius.

Els nous membres de la família

La meitat dels espanyols que tenen animals de companyia prefereixen els seus gats i gossos abans que els éssers humans, el 67% s’hi refereix com als seus “bebès” o “fills” i el 29% creuen que hauria d’existir un permís de paternitat quan un animal de companyia s’uneix a la família, segons un estudi d’Amazon. Janira Muñoz admet que de vegades anomena “nens” al Ninith i al Sammy, els seus dos gats, però no s’oblida que són animals. “Són nens d’una altra espècie que necessiten la teva atenció”, diu la Janira, que mai s’ha sentit gaire atreta pels nens però, en canvi, és una apassionada d’aquests felins. Encara que fos mare continuaria tenint-ne, perquè l’han enriquit com a persona. “M’han fet conèixer un univers que, si no has compartit mai, no saps què significa”, explica.

La Janira Muñoz i el seu gat Sammy

“Assistim a un procés de sobrehumanització dels animals de companyia. Tenen fins i tot la seva habitació condicionada, cada cop estan més dins de casa”, explica Carrasco, que considera que aquest procés és correlatiu a un altre: el de la deshumanització de les persones. “Com més considerem els altres coses o mercaderies més tendim a considerar els animals com a persones”, afegeix, i recorda la mítica frase de Schopenhauer: “Com més conec les persones més m’estimo el meu gos”.

“A vegades se’ls tracta com a joguines, com a ossos de peluix”, explica l’etòleg Carles Enric Riba, que admet que la infantilització dels animals és inevitable quan viuen dins de casa, perquè se senten protegits, se’ls potencia el joc i no han de sortir a buscar menjar. Hi empatitzem perquè són mamífers com nosaltres i tenen característiques atractives, com ara el pèl i el cos tebi, explica, i adverteix que l’afectivitat pot ser malaltissa, tot i que creu que es tracta de casos molt puntuals: “Si una persona els fa petons, dorm amb ells i hi té una relació extremadament afectiva, construeix una relació substitutiva d’altres relacions”.

En canvi, l’antropòloga de l’Institut Català d’Antropologia (ICA) Mara Martínez Morant, que ha fet una recerca sobre la vinculació entre animals de companyia i humans, considera que no hi ha una humanització sinó una antropomorfització dels animals, per exemple, quan els vestim. El seu estudi conclou que actualment els donem qualitat d’unitat familiar. Aquesta tendència ve del posthumanisme, un corrent que aposta per deixar de veure l’ésser humà com el centre del món i que està relacionat amb la sensibilització de la ciutadania respecte al maltractament animal. Segons Martínez Morant, el canvi de rol dels animals domèstics també s’ha produït com a resposta natural a l’edificació massiva. “Només es construeix espai per als humans. Els hem tret l’espai i els hem de tenir a casa. El més normal és que sorgeixin vincles d’estima”, explica.

És aquesta relació tan pròxima la que fa que la mort d’un animal de companyia pugui ser tan dolorosa com la d’una persona. El cementiri de mascotes situat a Torrelles de Llobregat ja fa dècades que ofereix la possibilitat d’enterrar els animals en nínxols o fosses individuals, i permet la celebració de cerimònies per acomiadar-los. Es tracta d’un negoci familiar pioner a Espanya fundat el 1972. “El va fundar el meu pare després d’haver hagut de desenterrar un gos que ens estimàvem molt perquè volien urbanitzar la zona on l’havia enterrat”, explica Assumpció Pedró, gerent del cementiri. “Quan tens un animal que cada dia t’està esperant, cosa que a vegades la mateixa família no fa, crees un vincle afectiu molt gran. Són gairebé relacions humanes. Quan es moren vols recordar-los sempre”.

Un negoci sense aturador

El sector dels animals de companyia factura més de mil milions d’euros l’any a Espanya, segons l’Associació Nacional de Fabricants d’Aliments per a Animals de Companyia (ANFAAC). Els locals pet-friendly han proliferat a les ciutats catalanes els últims anys, i també una gran varietat de negocis i serveis dedicats específicament als animals domèstics. És el cas de les guarderies canines com Barcelona Dog Care, la que ha obert Marie Martínez al barri de Sants de Barcelona aquest any perquè no podia assumir tota la demanda que tenia com a passejadora. La seva proposta és familiar i pròxima: té un aforament de sis gossos, i l’acostuma a tenir complet. “N’hi ha que venen de dilluns a divendres i d’altres que són més de caps de setmana”, explica Martínez, després de fer la passejada del migdia amb els gossos al parc. “Hi ha famílies que busquen el benestar dels gossos com el dels seus fills. Trepitgen quaranta escoles abans de portar-hi els nens i parlen amb dos o tres guarderies a l’hora de deixar el gos perquè volen que estigui bé”, diu.

Vista aèria de l'aquapark caní Perros al agua

Un altre sector és el de les ofertes d’oci especialitzades, com Perros al Agua, el primer parc aquàtic caní d’Europa, situat a la Roca del Vallès, que disposa de dues piscines perquè els gossos es banyin amb els seus amos -que poden ficar-s’hi només drets per seguretat i higiene-. El que va començar sent un espai educatiu per a gossos a l’aire lliure va passar a ser una piscina per petició popular, i van haver d’ampliar tant les instal·lacions com l’oferta gastronòmica per l’alta demanda. “Es troben que fa calor i no tenen on portar-los. Tenen prohibit anar a les platges, als rius molesten les famílies. Què fan? Els posen a la banyera?”, explica la treballadora del parc Cristina Vilà.

Un gos amb un vestit per a bodes

També per petició popular van obrir Haritz Aramendi i Edgar Gil Caninetto una sastreria canina, on fan roba a mida amb teixits de proximitat i dissenys propis. De fet, es van iniciar en el món animal al País Basc, on tenien una botiga de roba corrent i feien servir els retalls per fer roba per a gossos. Quan es van traslladar a Barcelona i van començar a fer fires i els va sobrepassar la demanda dels veïns que volien peces a mida segons les necessitats dels seus animals. Les seves tres gosses, la Tara, la Celia i la Lulu, són les primeres a provar-se la roba, perquè volen comprovar que sigui funcional i còmode. També hi podem trobar bandanes, corbates de llacet i, fins i tot, vestits de casament per a gossos -amb cors de feltre inclosos per guardar-hi els anells i que pugin portar els vots a l’altar.

La tendència dels registres d’animals de companyia es manté a l’alça -71.674 de nous des de principi d’any- i la natalitat no dona senyals de recuperació. Haurem de veure quins reptes de futur ens plantegen aquestes intenses relacions animals.

stats