Per què ens agraden més les coses prohibides?

Barcelona"Adam era humà. No volia la poma perquè hi estigués interessat, sinó perquè l'hi havien prohibit". La cita, de Mark Twain, fa referència al personatge bíblic, però es podria aplicar a qualsevol de nosaltres. Als humans ens agrada fer el contrari del que se'ns demana, ignorar els consells, fer allò que tenim prohibit. Tot i que pugui semblar-ho, no ho fem pel simple plaer de portar la contrària, sinó motivats per una sèrie de mecanismes que no tenen res a veure amb un simple acte de rebel·lia.

Vivim ofegats en un mar de normes, prohibicions i consells. Estem obligats a fer moltes coses que no volem fer, i a no fer coses que sí que voldríem fer. I allà on no arriben les prohibicions ho fan les recomanacions i els advertiments, formes de pressió més subtils però igualment asfixiants. Se'ns recomana veure una pel·lícula i no veure'n una altra; menjar un tipus d'aliments i evitar-ne d'altres. Des de com posar la rentadora fins a com dormir, des de les hores que podem prendre el sol fins a les hores que podem passar davant d'una pantalla, qualsevol acte humà està pautat seguint unes normes que diferencien allò correcte d'allò incorrecte. Se li pot dir consell, o pressió, o coacció. Però, tingui el nom que tingui, sempre hi ha algú que ens indica què hem de fer o deixar de fer.

L'atracció d'allò prohibit

Doncs bé, només hi ha una cosa més humana que posar normes i donar consells: incomplir les normes, i saltar-se els consells. És un hàbit, el de portar la contrària, que es dóna en tots els àmbits de la vida. Les xifres de venda demostren com la millor manera d'aconseguir que un llibre adquireixi notorietat és prohibint-lo. Cada vegada que una Església ha condemnat un llibre ha provocat un auge en les vendes. El mateix passa amb un videoclip, una pel·lícula… Però no reaccionem de forma adversa només davant les prohibicions, sinó també davant les opinions. Si ens sentim massa pressionats per familiars, amics o companys de feina a compartir un determinat punt de vista és possible que reaccionem defensant el punt exactament contrari… encara que en realitat no hi estiguem d'acord!

La ciència ha intentat saber com i per què es produeix aquest fenomen, tan habitual i tan complex. Un estudi de l'any 1996 va demostrar com les alertes que emeten les televisions per avisar sobre el contingut violent o sexual d'un programa provoquen que tingui més audiència. Un altre treball, ja clàssic, havia provat que com més interfereixen els pares en una relació sentimental, més insistiran els fills a continuar-la: és el que es coneix com l'efecte Romeu i Julieta. Baumesteir i Bushman van comprovar que si ens mostren cinc cartells, ens en deixen triar un, però ens diuen que n'hi ha un de concret que està exhaurit, el que volem és justament aquest, el que ja no està disponible.

Estem tan habituats a fer el contrari del que ens diuen que no abandonem la pràctica ni tan sols quan ens resulta perjudicial. Hi ha investigacions que demostren que les etiquetes que alerten sobre l'alt contingut en sucre, o sal, o greix, produeixen l'efecte contrari al desitjat: la gent tria menys un producte quan en el paquet apareix informació que demostra que és poc saludable, però si en comptes d'informació veuen una alerta visual massa cridanera acabaran per fer exactament el contrari del que se'ls demana.

Els nens que diuen 'no'

Fer el contrari del que se'ns demana és un dels primers actes conscients que fem a la vida. Baumesteir i Bushman van demostrar com els nens de dos anys a qui se'ls diu que no poden jugar amb una joguina concreta la troben més interessant i volen jugar-hi tant sí com no. Com sap qualsevol pare o mare, dir-li a un nen que no toqui un objecte és garantia que el tocarà, demanar-li que es posi els mitjons blaus vol dir que voldrà els vermells, i prohibir-li que fiqui els dits al plat implica que els hi ficarà.

Els exemples són innombrables. Els pares són ateus? El nen vol fer la primera comunió. La mare és feminista i no vol que la seva filla segueixi les convencions del gènere? La nena vol una Barbie i roba de color rosa. Els adults han tingut tendència a interpretar aquests gestos com a rebequeries o, des d'una òptica més moderna, com a formes de cridar l'atenció. La realitat és més complexa. Petits, adults i persones grans fem sovint el contrari del que se'ns demana per una sèrie de motius que van molt més enllà de la simple rebequeria. Quins són aquests motius?

La llibertat

Els psicòlegs apunten que el principal motiu pel qual portem la contrària és per preservar el que entenem com el nostre bé més preuat: la llibertat. Quan se'ns obliga o se'ns demana fer una cosa que no volem fer sentim la nostra llibertat amenaçada perquè estem entregant el control a l'altra persona, la que ens dóna l'ordre o el consell. Si fem allò que se'ns diu ens sentim dominats. Si, en canvi, diem no, tenim la sensació que hem recuperat el control i que, per tant, som lliures. La llibertat és tan important per a nosaltres que la fem passar per davant d'altres consideracions. Som capaços de dir que no fins i tot quan ens perjudica fer-ho: continuar amb una relació sentimental tòxica, menjar pastisseria industrial, fumar… L'acte d'escollir lliurement el que fem (o de creure que escollim lliurement), l'acte d'exercir la llibertat, és més important que tenir cura de la nostra salut. Els psicòlegs coneixen aquesta necessitat de protegir la nostra llibertat amb el nom de 'reactància'. Com més atractiu i important és allò que ens prohibeixen, com més prohibicions ens fan i com més amenaces arbitràries rebem en el cas que no complim les normes, més tendirem a saltar-nos-les.

L'obsessió

Un altre motiu és menys prosaic i totalment fora del nostre control. D'alguna forma, té a veure amb la capacitat d'obsessionar-nos amb les coses. Si ens demanen que no pensem en alguna cosa és molt probable que hi pensem; com més ens ho demanin, més hi pensarem. Si ens demanen que no mirem un objecte o que no fem alguna acció, la idea de veure l'objecte o de fer allò prohibit s'instal·larà en la nostra ment de forma obsessiva. És el que es coneix com a 'teoria del procés irònic', i fa que, com més intentem no pensar en una cosa, més hi pensem. Què passa si algú et diu "Imagina el que vulguis, però que no sigui un ós blanc"? Doncs que el primer que et ve a la ment és la imatge d'un ós polar. Probablement, no te'l podràs treure del cap.

La curiositat

Va matar el gat i ha fet que el món sigui com és. En la base de la creativitat humana, de les ànsies de superació, hi ha la voluntat de saber què hi ha més enllà, què hi ha a l'altra banda. Això no deixa de ser una resposta reactiva: reaccionem davant la incògnita volent saber. La curiositat és una forma d'experimentació, i experimentem amb tota mena d'àmbits, inclòs el de les relacions personals. Quan el nen es planta i es nega a fer allò que li demanen té al davant un repte que li sembla apassionant: saber què passarà, qui guanyarà la partida, quines seran les conseqüències.

La desconfiança

Les relacions es basen en la confiança, però fins i tot en l'àmbit de la parella i els amics és difícil confiar al 100%. Sovint no creiem allò que ens diuen, no tant perquè pensem que ens volen enganyar sinó perquè intuïm que ens amaguen tota la veritat. El nen que menja allò que li prohibeixen pensa que els seus pares també mengen coses que no haurien de menjar. Els pares que diuen als fills que no s'ha de ser racista o classista, no tenen cap amic d'una altra raça o classe social. D'una forma o altra, tots fem coses que no diem i diem coses que no fem, i aquest contrast entre la teoria i la pràctica és terreny adobat per a la desconfiança. Quan no veiem una cosa clara, quan el que ens diuen no ens acaba de fer el pes, quan no té sentit, mostrem més tendència a plantar-nos i reaccionar de forma contrària al que se'ns demana.