‘Schadenfreude’

Si som del Barça és gairebé inevitable sentir alegria quan les coses no li van bé al Reial Madrid, i viceversa. Els alemanys, potser més honestos amb ells mateixos, disposen d’una paraula per expressar aquest sentiment d’alegria que genera la desgràcia aliena: schadenfreude. Ens agradi o no, aquesta emoció forma part de la naturalesa humana. Així ho demostra un estudi realitzat amb la tècnica de ressonància magnètica que permet detectar les zones del cervell que estan actives. Es va estudiar un grup de persones mentre veien com el seu equip favorit jugava un partit de bàsquet. Si durant aquest combat, intertribal i ritualitzat, l’equip rival fallava, o bé el seu tenia un encert, s’activava la part del cervell relacionada amb el plaer.

Els gossos, en canvi, sembla que només poden experimentar emocions primàries, que es poden dividir en positives -les relacionades amb la sensació de benestar- o en negatives -com la por i la ira-. Per sentir emocions més elaborades, com la de schadenfreude, la culpabilitat o l’orgull, caldria un nivell cognitiu més elevat. De fet, caldria que el gos disposés del que s’anomena una teoria de la ment. És a dir, que fos conscient que posseeix una ment i que, alhora, els altres també en posseeixen una i, per tant, tenen punts de vista diferents.

És curiós, però la ment és l’única cosa que coneixem des de dins. De fet, es podria dir que nosaltres som la nostra ment. Se’n diu teoria de la ment perquè la ment no es pot observar de forma directa, així que el descobriment que els altres també en posseeixen una és fruit d’una extrapolació duta a terme a partir de l’observació de les seves accions i afirmacions. La majoria de nens de quatre anys ja ho han aconseguit. Hi ha diferents maneres de saber si un nen ja posseeix teoria de la ment i, de fet, és molt entretingut fer la prova.

Una de les més senzilles consisteix a ensenyar-li una història, basada en dibuixos, en què apareix un nen en una cuina amb una xocolatina. La guarda en un calaix i marxa. Posteriorment arriba la seva mare i quan es troba la xocolatina l’agafa i la deixa dins la nevera i se’n va. Als nens que fan el test se’ls pregunta: ¿On buscarà la xocolatina el nen quan torni a la cuina? Si responen al calaix, han superat el test, han sabut posar-se a la pell de l’altre.

No hi ha dubte que aquesta primarietat és un dels encants dels gossos. Un dels aspectes que més destaquen la majoria de persones que conviuen amb un gos és l’alegria sincera i sense segones intencions amb la qual el gos sempre els rep quan tornen de la feina.

Tenir gos?

Actualment moltes persones encara estan més ben preparades per triar un cotxe adequat al seu estil de vida que per triar un gos, tot i que aquesta última tria condiciona molt més l’existència i, a més, hi entra en joc la vida d’un altre ésser viu. Abans de res ens hauríem de plantejar si el nostre estil de vida és compatible amb conviure amb un gos. Uns horaris de feina molt extrems o el fet de ser pocs convivint a la llar són motius més que suficients per replantejar-nos la idoneïtat de la decisió. És fonamental que l’arribada del gos sigui una decisió reflexionada, consensuada i fruit d’un assessorament previ.