La serenitat

EscriptoraÉs la serenitat el contrari de la inquietud? Què la provoca, la inquietud? L’origen de la paraula és la combinació del prefix in (sense) i el verb quiescere (reposar, calmar-se). Mirem un arbre: tenim la sensació que està en pau. De ben segur que, en part, gràcies a la seva quietud. Forma part de la seva naturalesa. La nostra inclou la possibilitat del moviment. Som aquí i la consciència que podríem ser allà ens desassossega. La nostra ment desitja el canvi, el pensa, se l’imposa. El resultat és que, tot i ser aquí, som també allà, encara que sigui només amb el pensament. I el problema és que, quan arribem allà, el procés es reinicia i desitjaríem ser de nou aquí. Esgotador.

¿Hi ha, però, algun camí per eliminar aquest neguit, aquest hàbit que provoca ansietat i, si s’allarga gaire, també angoixa? Tots hem sentit a parlar d’aturar el pensament o de deixar la ment en blanc. I la nostra resposta automàtica ha estat: “Ni que fos tan fàcil!” La qüestió és que ho és; sí que és fàcil, com tot el que resulta possible. Requereix concentració, disciplina i respiració. Demana pausa. En podem dir meditació, sí. Però també en podem dir assumpció o comprensió de la quietud: observar l’espai de què disposem, respirar fondo i apreciar cada detall que ens envolta sense jutjar-lo. Ser capaços de romandre en un mateix lloc i en un mateix estat fins que tot coincideixi i que el següent pas arribi tot sol, com la nit després del dia, com la calma passada la tempesta. Fins que arribi la serenitat.

Cal portar la mirada cap a l’interior per incrementar la comprensió exterior. Com expressa Maurine Stuart Roshi respecte a la tradició budista: “El budisme no és un conjunt de doctrines. No té cap dogma. Simplement ens ensenya a ser Buda. És un camí de desenvolupament espiritual, però sobretot és una via d’acció. No es tracta de simplement seure i conversar, o quedar-nos enganxats al nostre coixí per engolir-ho tot en nosaltres mateixos. Hem de redistribuir-ho i irradiar-ho”.

Centrar la recerca espiritual només en el benefici personal converteix la pràctica en un camí estèril que, tard o d’hora, s’acabarà abandonant. Tampoc hem d’anar a l’extrem contrari i creure que hem de salvar el món, però el canvi en la consciència personal acaba contribuint a un món format per éssers més conscients.