I si no em ve de gust fer tantes videotrucades?

El confinament ha omplert l’agenda amb cites virtuals amb amics i família. Cal posar-hi límits?

Des del principi del confinament la Paula, de 36 anys, gairebé no ha tingut temps d’avorrir-se. Entre setmana teletreballa i a les hores lliures se li ha inundat l’agenda de videotrucades amb amics i familiars. Els vermuts en línia o les sessions diàries al vespre a través de Skype ja fa temps que han passat a formar part de la seva rutina. I si al principi li feia gràcia tenir tanta vida social, ara ja en comença a estar una mica tipa. “El problema és que no sé com aturar-ho, no sé com dir que no en tinc ganes sense haver de quedar malament”, confessa. Un sentiment que, a poc a poc, ha començat a aflorar tímidament entre moltes persones i s'ha convertit en un petit tabú del confinament.

Per a la professora col·laboradora dels estudis de psicologia i ciències de l'educació de la UOC i impulsora de la Cultura Emocional Pública, Mireia Cabero, les persones som éssers socials per naturalesa i és normal que, al principi de la quarantena, es produís un boom a l’hora de buscar una manera de connectar-se amb els altres. Però amb el temps, quan el confinament ja ha començat a formar part de la nostra vida diària, “ja no ens trobem tan enfora de la nostra zona de confort i ja ens hi comencem a mirar més, amb qui tenim ganes de fer videotrucades i amb qui no, i també la freqüència amb què les fem”, diu. “La quarantena ens ha donat una oportunitat meravellosa per replantejar-nos moltes coses, i entre aquestes hi ha el fet d’adonar-nos de fins a quin punt vivim enganxats a l’exterior i acabem prenent decisions basant-nos en als altres”. Un bon exemple és el fet d’entrar en una videotrucada i de seguida penedir-se'n i pensar que, en realitat, no se'n tenien ganes: “Has tingut l’oportunitat o t’hauries d’haver donat l’oportunitat de dir que no hi volies participar”.

Saber dir que no

Però com es pot dir que no sense haver de quedar malament? En un moment com l’actual, el fet que tothom sàpiga que sempre ets a casa dona poc marge per donar excuses. O sí. “Cal practicar l’assertivitat –diu la psicòloga–, que és la capacitat de poder comunicar la teva decisió als altres des de l’empatia”. La directora de la unitat de teràpia de conducta de la Facultat de Psicologia de la UB, Carmina Saldaña, ho explica amb unes altres paraules: “La millor opció és parlar-ne entre la gent del grup i acordar que no cal veure’s cada dia”. Segons la psicòloga, segurament entre el mateix grup d’amics només hi havia abans trobades presencials un cop per setmana o cada quinze dies, “i no passava res si no parlaven cada dia”. Doncs ara, afegeix, “no passa res si ara no parlen a totes hores i no prenen el vermut virtual junts”. Per a Saldaña, moltes vegades som nosaltres mateixos els que creem i potenciem aquesta situació i, per tant, som els que hi hem de posar els límits: “Cal saber diferenciar entre el que són obligacions i necessitats emocionals i el que són obligacions que ens creem nosaltres mateixos perquè pensem que els altres pensaran malament, i aquesta és una lectura errònia”. Es tracta de fer un gest tan simple com atrevir-se a dir que no et connectaràs a la trobada perquè vols fer una altra cosa en aquell moment, o simplement perquè no vols fer res.

La psicòloga també creu que un altre motiu pel qual moltes persones estan atrapades actualment en un mar de videotrucades és perquè no saben estar soles. “Ens pensem que si no estem tot el dia connectats ens avorrirem o ens sentirem tristos, i precisament el confinament pot esdevenir un bon aprenentatge per saber estar sol”. Però sembla que a la gent li costa molt tenir aquest espai per a si mateixos, “per pensar, per reflexionar i fer una valoració de quins canvis es volen fer a partir d’ara a la vida”.

Tendència de futur?

Saber ser assertiu i negar-se a participar en una videotrucada quan no et ve de gust és un exercici molt útil de cara al futur, creu Saldaña. “Fa més d’un mes que hem començat el confinament i encara ens queda un bon tros”, de manera que les videotrucades grupals, igual que els grups de WhatsApp, potser han vingut per quedar-se. “Trencar aquesta dinàmica després de tants dies seguits pot ser difícil, i s’haurà de veure si a partir d’ara moltes trobades que podrien ser presencials es poden substituir per aquestes videoconferències, que són més fàcils d’organitzar”, opina la psicòloga. Per aquest motiu, creu que és important començar a posar-hi límits i, quan es pugui, tornar a fer trobades presencials, que resulten “molt més gratificants”.

Per la seva banda, la psicòloga Mireia Cabero creu que a mesura que el confinament es vagi allargant les videotrucades aniran disminuint. “Són més una reacció inicial a una necessitat que no pas una cosa plaent”, subratlla l’experta, que creu que les persones queden esgotades de tantes videoconferències, igual que quan en un cap de setmana normal tenen un excés de trobades socials. “Som éssers socials, però també som éssers de silenci, i cal saber parar una estona i trobar un equilibri”, conclou. 

Els nens, els altres protagonistes

Durant aquestes setmanes de confinament els nens també s’han vist obligats a participar en múltiples videotrucades. Sigui per parlar amb familiars o amb amics, la seva agenda també s’ha vist afectada. “I moltes vegades no en tenen ganes, o amb tres minuts en tenen prou”, assegura la psicòloga Mireia Cabero, que també té fills que estan en aquesta situació. En el seu cas, practicar l’assertivitat és fonamental, tot i que en la majoria de casos els qui han de fer aquest pas són els mateixos pares. “Quan la comunicació es fa entre dues famílies que es volen comunicar, cal apel·lar a la maduresa dels membres adults de les dues famílies”. És a dir, els pares haurien de poder comunicar que els seus fills estan fent una altra cosa i que en aquell moment no tenen ganes de participar en la videotrucada, “sense que això pugui ferir els altres”.

 

Per a la psicòloga Carmina Saldaña, una altra opció és establir uns horaris i planificar amb quantes persones es contacta cada dia. “Està molt bé que els pares organitzin videotrucades amb els avis perquè puguin veure els nets, però han de saber que els nens, un cop ja han saludat, no solen voler participar gaire més”. Respectar-ho seria important, de la mateixa manera que la psicòloga opina que tampoc s’hauria d’estar tot el dia pendent dels petits de la casa. “Tenim la tendència a voler-ho tot excessivament pautat les 24 hores del dia, i als nens se’ls han de deixar estones perquè no facin res o perquè facin el que vulguin”, creu Saldaña. A més, opina que fins i tot durant el confinament la majoria de pares han intentat continuar omplint els nens d’activitats igual que abans, malgrat que aquesta situació excepcional podria ser un bon ensenyament perquè els més petits aprenguin a ser més resilients i perquè es criïn amb més mecanismes per saber tolerar els moments de frustració.