La túnica puja a la passarel·la

Analitzem el perquè de l'èxit d'aquesta peça minimalista i monocromàtica que sedueix els dissenyadors

Túnica vermella com la sang per a les que menstruen, blava per a les que conceben com la Mare de Déu: per obra i gràcia d’algú altre. A la sèrie 'El conte de la criada', la sensació de la temporada passada, els papers estan clars a primera vista. Com també a la secta de 'Wild wild country', una altra sèrie de gran èxit en què tots els 'rajnees' vesteixen túniques taronjoses tret del líder, Osho, que acostumava a dur-la d’un blanc trencat fins que els diners van fer que gradualment lluís túniques de més colors i més barroques.

"La manera de vestir és un tret distintiu de molts grups sectaris, religiosos o no. L’ús de marcadors estètics mostra l’adhesió del subjecte a un determinat col·lectiu. És, per tant, un signe de pertinença”, constata Josep Otón, escriptor i professor a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (Iscreb). Però puntualitza: “Ara bé, aquest mateix individu, exhibint una indumentària diferent, reivindica la seva particular discrepància respecte a la resta de la societat. Mostra la seva singularitat. Es barregen així de manera contradictòria la uniformització, pròpia de la secta, amb l’originalitat de l’individu que vol posar de manifest la seva identitat peculiar”.

La moda, en què també funciona aquesta contradicció entre voler ensenyar que pertanys a un grup o classe i desmarcar-te de la resta, aquesta temporada “ha donat cabuda a uns 'outfits' monocromàtics i minimalistes, peces summament austeres, de línies rectes i composicions rigoroses”, explica Marta Marín, experta en estètica, tendències i moda i directora del màster en comuncació de moda de Blanquerna-Universitat Ramon Llull. I rebla: “Ens ha sobtat el protagonisme atorgat a vestimentes que es defineixen pel seu caràcter simple i depurat, peces que posen el focus en les coses essencials i eliminen qualsevol element que es pugui considerar superflu, allunyant-nos de les tendències neobarroques imperants”.

La peça més antiga

Ara ha saltat a la gran pantalla i a la passarel·la, però la túnica per si mateixa, com a vestidura, és “típica de l’antiguitat”, la manera més senzilla de vestir-se: dos trossos de tela encarats amb un forat per passar-hi el cap. “A la Bíblia es considerava que era una vestidura sagrada. Els sacerdots de l’Antic Testament havien de portar una túnica de lli en els  rituals (Lv 6, 4 Levític capítol 6, verset 4)”, detalla Otón.

Malgrat que al llarg del temps, i gràcies als avenços tecnològics, la manera de vestir ha evolucionat, “les religions s’han resistit a modificar les vestimentes perquè, segurament, l’aparença d’antigor referma la sacralitat”, diu Otón. Hi ha una sèrie en què això s’aprecia perfectament: la magnífica 'The young pope', dirigida per Paolo Sorrentino i protagonitzada per Jude Law. Tots els estaments eclesiàstics porten la seva indumentària característica, són prototípics i atemporals, estan aturats en el temps. Encara més: n'estan fora, en un pla espiritual en què no existeix el context mundà. Són una imatge perenne i sagrada... fins que aquest papa jove, revulsiu, polèmic, encén una cigarreta o obre una llauna de refresc i trenca l’aura solemne que dona la casulla.

Aquest retorn contemporani i popular a la túnica, a través de l’audiovisual i la moda, apel·la al seu factor de vestimenta sagrada potser sense adonar-se que, fent-ho, la dessacralitza. “Respon a un cert historicisme romàntic. En una societat postmoderna que ha relegat les pròpies arrels a l’oblit, de vegades s'enyora un passat idealitzat, molt més èpic que un present percebut com a massa banal i rutinari o, fins i tot, pervers”, exposa Otón, autor de llibres com 'Interioridad y espiritualidad' (SalTerrae, 2018) i 'Cristianisme i noves espiritualitats' (Claret, 2008).

Una espiritualitat necessària

¿Com pot ser que en ple segle XXI, quan la roba ja es pot imprimir, es fan teixits amb primeres matèries tan insospitades com la pinya i els 'wearables' estan a l’ordre del dia... es posi de moda la túnica, la forma més senzilla de tapar un cos? A part de les sèries d’èxit mundial, hem vist túniques aquesta temporada a les propostes de passarel·la de Carolina Herrera, Stella McCartney, Valentino, Jil Sander, Derek Lam i molts més.

L’austeritat més sòbria s’ha apoderat del present i no és gens casual. “Res passa perquè sí. Davant el desordre que envaeix el nostre context polític, econòmic, social i cultural, una part dels creatius decideixen centrar-se en el que de debò ens interessa i apel·len a una tornada de l’equilibri i l’estabilitat”, diu Marín, que a més és consultora especialitzada en investigació i anàlisi de tendències, i realitza projectes de 'storytelling' per a marques com Carolina Herrera.

“El que potser ens pot resultar estrany –continua reflexionant Marín– és que per aconseguir-ho s’apropiïn de diversos referents que ens porten a revisitar certs imaginaris que podríem etiquetar d’espirituals i els hibridin de manera lliure, desdibuixant i alterant el seu significat original”. De nou, el dany col·lateral d’apropiar-se’n és la dessacralització.

Des del seu punt de vista, Otón ho percep així: “Podríem dir que la societat postmoderna rebutja les imposicions de la pròpia tradició cultural. Vol tenir l’oportunitat de començar de nou. Ara bé, determinats anhels, com l’espiritual, sobreviuen perquè provenen de les arrels més profundes de l’individu, de la seva interioritat. És per això que proliferen pràctiques espirituals deslligades de l’oficialitat de les tradicions religioses”.  

És el que passava a la secta que va formar Osho –i la seva secretària i mà dreta durant anys, Anand Sheela–, en què els membres s'havien de vestir obligatòriament de colors rogencs o porpres, com els de la posta i la sortida del sol. Una llicència fantasiosa per estar emocionalment connectats amb la Terra i deslligats de la resta de la societat, la qual posava en perill la continuïtat del seu negoci. “Vestir-nos seguint un estil determinat ens pot submergir en un viatge emocional a la puresa d’un passat fictici, que mai va existir però que sembla rescatar-nos del tedi de la quotidianitat”. Fugir del present, cercar un ordre espiritual i posar-se una túnica és una sola cosa.

Més continguts de