Denise Duncan va estar quinze anys casada amb la seva exparella. Es van conèixer per internet, i va ser especial perquè encara faltaven anys perquè s’inventés Tinder o, fins i tot, Facebook. “Es deia Friendstr i podies fer cerques molt concretes, com ara la ciutat o els gustos. Jo vaig buscar gent a qui li agradés el cinema, el teatre i els Beatles”, explica l’actriu. Li van sortir tres llistes i hi havia una persona que es repetia a les tres: el Fernando, un noi de Barcelona. “Jo aleshores vivia a la Corunya i vam començar a escriure’ns per correu electrònic”. Aviat es va convertir en una relació epistolar de les autèntiques: primer s’escrivien un cop a la setmana, després dos o tres cops, i finalment cada dia.
“Cada matí escrivia un correu equivalent a dues pàgines de Word –diu Duncan–. Teníem una dinàmica que consistia a fer-nos preguntes, com ara: quin és el record d’infantesa que més t’estimes? O, en quin moment vas entendre alguna cosa de la vida que fins aleshores no havies entès?” Podien fer un màxim de tres preguntes i tots dos les havien de contestar.
De sobte, una nit tot va canviar. “Era a la discoteca i em vaig descobrir mirant el mòbil tota l’estona, esperant rebre un missatge del Fernando. Però era impossible perquè ell ni tan sols tenia el meu mòbil!” En aquell moment va decidir que s’havien de conèixer. Una amiga havia de viatjar a Barcelona així que era el moment perfecte. “Vaig escriure al Fernando per dir-li que ja tenia els bitllets de tren. En aquell moment eren 21 hores de viatge, i ni tan sols havíem parlat per telèfon”. Així que els dos amics es van trucar i aquella primera trucada es va allargar vuit hores, de les dotze de la nit fins a les 8 del matí.
Quan finalment es van veure en persona, la Denise Duncan i el Fernando ja feia molt de temps que es coneixien. “Havia d’estar tres dies a Barcelona i m’hi vaig quedar tres setmanes. Després d’alguns viatges d’anada i tornada entre Catalunya i Galícia, ens vam casar i vam tenir un fill”, explica l’actriu, que recorda amb molt de carinyo com el Fernando va ser qui la va empènyer a dedicar-se al món de l’art.
“Va ser una relació molt especial i per això ara encara som amics: és la persona a qui recorro quan em passen coses bones i coses dolentes. Crec que de vegades no ens agrada acceptar que les coses acaben i triguem massa a prendre decisions que fan que una relació es desgasti tant que ja no puguis recuperar res. A nosaltres no se’ns va acabar l’amor, va acabar la voluntat de seguir sent parella”, diu Duncan, que conclou: “No s’acaba l’amor quan algú ha estat tan important per a tu. L’amor es transforma però segueix sent amor”.
