Hi ha persones a qui un dia els va canviar la vida. Dones i homes que són capaços de situar en el temps –i així ho expliquen– un dia que va marcar-los tant, que així són. Tant, que així pensen i viuen. Hi ha cops en què la vivència en qüestió és plaent –no té per què ser un tornar a néixer traumàtic– i aquest és el cas d’Erme Pedroso, que forma part d’aquest grup des de finals dels anys noranta. Des del dia en què, per primera vegada, la van convidar a navegar.
"Ho tinc claríssim: tothom hauria de sortir a navegar un cop a la vida", arrenca, expressiva, recreant-se en el mot navegar, bolcant-s’hi, entre reivindicativa i apassionada, així com és ella.
I llavors comença a explicar la seva història. L’Erme Pedroso de finals dels noranta, que ja havia marxat de la seva Extremadura natal i s’havia instal·lat al País Basc, treballava en un bar. Mai havia tingut res a veure amb el mar, ni amb la pesca, amb la comunitat marítima, amb cap vaixell, amb res relacionat amb el món que ara lluita per salvar des del port de Pasaia, el principal port balener d’Europa al segle XVI. Més enllà, això sí, que de petita imaginava que si retallava Portugal del mapa, el seu poble, de cop, seria de costa. Però un dia, el dia, el mestre d’aixa basc Xabier Agote va visitar el bar i, xerrant xerrant, li va oferir l’oportunitat de navegar.
I ja està, “fins aquí”, diu: va embarcar-se en una trainera de fusta, que era una rèplica d’una trainera basca del segle XIX de les que s’utilitzaven per a la pesca de l’anxova, i la seva vida va canviar. Així, pim-pam, tan ràpid com naveguen aquestes embarcacions que gairebé no tenen quilla i que es desplacen gràcies a l’esforç de diversos remers per banda. Diu, enigmàtica, que "es veu el món d'una altra manera".
S'explica: "De cop, no ets ningú. El mar et posa al teu lloc. Jo, que tinc temperament i faig bastant el que em dona la gana, quan m’allunyo de terra soc plenament conscient de la meva insignificança. Navegant sents molta llibertat, sí; però alhora t’adones de la nimietat de la nostra existència. Tot plegat és bastant increïble", remata.
Ja han passat molts anys d’aquell trajecte per mar que a última hora es va complicar per un temporal, i Erme Pedroso segueix més enganxada al mar que mai: des del 2010 és la gerent de la Factoría Marítima Vasca Albaola, un espai (ella defuig la paraula museu “i que ningú s’ofengui”) que difon i defensa la memòria del patrimoni marítim basc d’una manera molt singular. Ubicada en una antiga drassana remodelada de la riba de la badia natural de Pasaia, la Factoría Marítima Vasca Albaola és “un anar i venir de persones constant” que encarnen què hi passa, aquí dins: hi ha visitants, alumnes d'escoles de la zona i guies que posen en valor la memòria d’aquest espai que va desenvolupar una gran indústria naval al voltant de la caça de la balena, però també estudiants i mestres de l'escola de construcció naval tradicional que alberga i que recuperen vaixells històrics i fan rèpliques davant els visitants, com la de la Nao San Juan (un balener del segle XVI), voluntaris de l’associació que va impulsar el projecte i també voluntaris d’arreu del món que hi fan estades per col·laborar, treballadors de les oficines… “És un merder!”, exclama rient, i segueix, més seriosa: "Un museu se suposa que és un lloc d’inspiració i no sé què ha passat que fa temps que molts museus no inspiren absolutament res. Tampoc l’educació ens porta d’una manera efectiva als museus i, aleshores, quan els visitem, som com una gallina en un garatge. No hi busquem l’art, hi busquem Las meninas, la selfie, el «Jo també ho he vist». Només consumim cultura, no l’experienciem! I això és el que volem combatre amb Albaola. Les noves generacions no són contenidors per dipositar-hi coneixements, necessiten conviure amb valors".
Erme Pedroso, que es recrea en el mot conviure igual que abans ho ha fet amb el mot navegar, acaba amb un al·legat que fa sempre que pot: “Hauríem de ser més pirates”. I no dels de l’ull tapat i la bandera negra, sinó pirates del segle XXI, dels que lluiten amb la seva activitat diària per salvar la memòria i el patrimoni marítims. A Albaola ja ho són una mica: sovint exploren el “terreny de la alegalitat” perquè la legislació espanyola actual posa molt difícil la navegació amb embarcacions tradicionals i tampoc preveu encara un marc legal per a la construcció de rèpliques navals, cosa que els complica molt l’existència. Però Erme Pedroso diu que encara ho podrien ser més, i “el món seria millor”: "¿Com hi haurà relleu generacional en el sector marítim si tenim tants impediments per pujar un menor d’edat?, ¿com descobriran que volen ser mestres d’aixa si no poden tocar la fusta fins que no fan els 18?", es pregunta.
De moment, la Factoría Marítima Vasca Albaola segueix oberta al públic malgrat el covid i ja està organitzant el Pasaia Itsas Festibala, que reunirà més d’un centenar d’embarcacions tradicionals a la seva badia el maig vinent. Ah, i és l’únic museu d’Espanya al qual es pot arribar en vaixell. Surten, per si voleu que la vostra primera vegada navegant sigui a bord d'un gran veler de principis del XX resseguint la costa basca, des del port de Sant Sebastià.
