Les regles del lloc 12/08/2022

Els que treballen per gust

2 min
"Hey ho let's go", que deien els Ramones.

Una cosa és que a algú li agradi la seva feina i una altra és que cada dia li vingui de gust anar-hi. La vocació és al treball com l'enamorament al matrimoni. Hi ha la creença que a les anomenades professions liberals tothom treballa del que li agrada. Però si un pobre es veu captiu per les seves condicions econòmiques, qui les té mínimament resoltes viu atrapat per un llaç que, encara que canviï de forma, mai no canviarà de nom: la família. Actualment, la societat pot fer-se seus ben diversos tipus de família, perquè, al cap i a la fi, el fonamental, el nom, es manté indemne. Lampedusa never dies. Les nissagues de professions artístiques, artesanals i liberals són el revers fosc, tot i que privilegiat, d'una espontània llibertat de subsistència que es troba en qui, quan li arriba l'hora de començar a treballar, no té opcions, però tampoc condicionaments, i ho confia tot a la seva sort i a la seva invenció. És més fàcil sortir del no-res que de la família.

Als mitjans de comunicació (i els audiovisuals en particular), s'ha imposat el pensament que tothom hi treballa per gust. D'entrada, el van endossar a la gent que començava, la més jove, però com que ja han acomiadat i jubilat els més grans, en aquest moment qualsevol es veu tractat de la mateixa manera. Així, treballar es diu ara oportunitat de treballar, i en comptes de cobrar fins i tot hi ha a qui li demanen que pagui. El que abans s'anomenava consensuadament lloc d'explotació rep avui el nom de finestra al món. Aquesta circumstància fa que els col·laboradors dels mitjans ja ni tan sols hi treballin per gust, sinó pel que ara diem ser-hi, ser-hi. Per què la gent vol estar en un món on no es pot guanyar la vida? Perquè fa més mal sentir-se anònim que pobre. Abans, els mitjans de comunicació es feien amb paraules. Però quan a les columnes d'opinió es va començar a posar la foto al costat del nom de l'articulista, va quedar clar que no volien la seva feina sinó la seva pell. És en la pretesa premsa alternativa on més succeeix tot això, cosa que demostra que, ara per ara, no hi ha gaires alternatives.

De tota la nostra mitologia contemporània, els únics que sempre han treballat per gust han sigut els X-Men (i els superherois en general, mal que no tots, no oblidem com es trastornava Bruce Banner quan li tocava posar-se mans a la feina). Per treballar per gust cal disposar d'un superpoder, o d'una anomalia, o d'una mutació. Potser la darrera sigui conseqüència de l'època de canvis que vivim. Tot i que a la feina clàssica mai no s'hi anava per gust, sí que hi havia un orgull de pertànyer al món del treball. Per aquesta raó, els comunistes anomenaven Festa del Treball la seva celebració més coneguda i que va tenir un gran impacte social i cultural a Catalunya. Actualment, ningú no alberga cap satisfacció per formar part del malmès món del treball. Això sí, està disposadíssim a fer-ho de franc. Un any, a la Festa del Treball van actuar seguits la mateixa nit Mike Oldfield i els Ramones. El marxisme és això: tesi, antítesi i síntesi. La síntesi era el treball.