‘Corpore sano’
Els pijos, en general, són elàstics. Estan fibrats i tenen una pell tibant. Ells, els patricis, mai no presenten una musculatura de gimnàs de barri, és a dir, portuària, inflada o amb tendència al culturisme, sinó un cos d’aquells que podríem anomenar com a “definits” gràcies, com sabem, a una constant pràctica de l’esport, majoritàriament, a l’aire lliure. Elles, les patrícies, acostumen a ser molt primes, o directament ossudes, i sempre sembla que estiguin uns quilos per sota del seu pes sense, però, arribar a fer angúnia. Igualment com ells, presenten una carcassa llisa i esportiva que, si són pijes de veritat, només retoquen estèticament, i en el cas de fer-ho, de forma subtil (allò dels “toquecitos ”). Ells i elles presenten un bronzejat saludable els 365 dies de l’any que mai, ni a ple estiu i navegant, varia d’intensitat i que no camufla, en cap cas, la blancúria de la seva epidermis, que és, com les ciències socials s’han encarregat d’explicar al llarg dels últims anys, un dels pilars dels seus privilegis.
Tot i que ja sabem que generalitzar no està bé, la veritat és que no és gens habitual trobar-se amb un pijo baixet, els pijos sempre estan, si parlem de la seva estatura (i de qualsevol altra cosa), una mica per sobre de la mitjana nacional. Tot i que no són tots rossos de naixement, ho sembla, perquè llueixen unes metxes daurades fruit dels rajos que, des de l’Olimp, els déus els envien sistemàticament des de molt abans de la redacció del Codi d’Hammurabi.
A pesar de tot això, és ben veritat que a quasi totes les cases bones sempre trobem, a tall d’excepció, algun dels seus membres que s’escapa del cànon i que és, literalment, immens: homes a punt de petar i amb unes panxes descomunals fruit de no haver-se aixecat del banquet infinit a què estan amorrats des de la pubertat; o matrones de silueta de globus aerostàtic sostingudes per dos turmells inflats que porten des dels anys setanta assegudes en una poltrona, en la penombra d’un saló vuitcentista, inflades de desídia, completament embarrancades, mig ofegades pel collar de perles que cada cop les estreny més.
Sigui com sigui, el terme mitjà, un cos normal, entre els pijos no el trobareu perquè el seu cos, la seva silueta, ja sigui praxiteliana o brutal, també els distingeix de la resta, forma part del seu patrimoni.
A principis de juny, al Club de Campo de Madrid, durant la celebració d’un concurs hípic internacional, la rica hereva de tot plegat passeja per la zona vip juntament amb el seu marit. Vesteix un camiser de temporada de cotó de Valentino i un bolso creuat de Celine (no heretat, sinó dels dissenyats per Heidi Slimane, és una esnob) i sandàlies de sola gruixuda, també d’estrena, d’Hermès. De sobte, guaita a la llunyania, gràcies a tenir per a aquests assumptes l’ull ja perfectament entrenat, un paparazzi. Instintivament li demana a la dida, que camina uns passos per darrere, que li passi el bebè. Les agències de premsa, finalment, distribuiran la foto de l’hereva carregant ella mateixa, en braços i excepcionalment, el seu propi fill, en un gest, de cara a la galeria, que pica l’ullet a les dones de classe mitjana que són, al cap i a la fi, les clientes potencials del seu imperi. Però de la imatge el que realment ens interessa és comprovar la diferència morfològica entre la pija i la seva criada: l’una, efectivament prima, esvelta i de pell transparent; l’altra, la minyona, de rostre bru, vestida d’esport –perquè fer-les anar amb uniforme ja no és cool–, de cos boterut i amb aquelles formes generoses que obliguen a arrossegar els peus.
Els pijos, així doncs, també utilitzen els seus cossos, opulents i elàstics, per destacar de la resta de mortals, igual com el blasó sobre la portalada, i presenten una estructura òssia fruit del privilegi que, malgrat les nostres esgotadores sessions d’espíning al Viva Gym del costat del Lidl, no ens està permesa.
