El ‘pijo’ madrileny es queda de ‘rodríguez’
L’estiueig dura de l’1 de juny al 31 de setembre i al xalet s’hi traslladen, des de la capital, les mares amb les “muchachas ” del servei i tota la canalla amb les seves corresponents tatas. Els cosins més joves hi van conduint el seu primer cotxe (un assequible Renault 4CV, posa per cas) mentre que els xofers (que sovint són els nòvios de les “muchachas ” i que un cop arribats al xalet s’encarregaran del manteniment) traslladaran, en un Mercedes Adenauer, la senyora de la casa, vestida amb un camiser de viatge de Pedro Rodríguez, i una tia quasi centenària però amb el caràcter de mil dimonis intacte, acompanyada de la seva soferta cambrera. En un altre cotxe hi viatgen els més menuts amb la dida i en un tercer bòlid l’equipatge, la roba i els necessers.
El pater familias, mentrestant, romandrà a Madrid d’avantguardista rodríguez, on quedarà incessantment amb els seus homònims, suposadament per fer negocis al bar de la piscina del Club, on prendran l’aperitiu i jugaran al golf, a Jockey “para almorzar ” (o de forma més informal i ja entrada la dècada dels setanta a la terrassa de l’Espejo o a La Parra) per acabar de rematar la jornada (copazo macho en mà i el tercer Lancero de Cohíba inclosos) saltant de la terrassa del Richelieu a la del Mitford, de Casa Patas al Villa Rosa i d’aquí a l’apartament a Argüelles (que ell paga puntualment des de fa més de sis temporades) de la diligent Mari Carmen, o al carrer Doctor Fleming, envaït pels marines nord-americans de Torrejón de Ardoz que hi viuen a prop, curull de whisqueries –vostè ja m’entén–, tot plegat amb una flexibilitat i alegria entrenades al llarg dels últims deu estius.
Acabada la canícula, quan els fills arriben als 17 anys, moment en què els hauran regalat una Vespa comprada directament (com la de tots els espanyols) a Cristóbal Martínez-Bordiú, marquès de Villaverde, i abans d’ingressar en alguna enginyeria o a ICADE, s’esbargiran combinant guateques i revetlles a cases particulars, amb dancings a locals que han anat variant de nom i de lloc però que emeten el mateix a mesura que passen les dècades: Bianco, Pachá, Mau-Mau, Fortuny, Specka, La Nuit, Fun, Kapital, Tierra, Joy Eslava, Gabana, Éccola... Els progenitors deixaran que els prepúbers vagin a la també recentment inaugurada pista de gel del Reial Madrid, on coincidiran, com era d’esperar, amb els seus cosins però també amb algun conegut del Colegio Alemán, famós pel seu equip d’hoquei. És a dir, cap perill perquè “cariño, ahí vas a estar divinamente con gente como nosostros ”.
Després de la mort del dictador, superat el sotrac, els pijos madrilenys fent ús, un cop més, de la ja per tots coneguda perícia per adaptar-se a les circumstàncies i gràcies a la seva habilitat proverbial per dissimular i seguir mantenint intactes els seus privilegis, van mesclar-se, sense cap tipus de mania, amb els joves emergents de les classes mitjana, obrera i demòcrata (aquest nou exotisme), ja fossin comunistes, socialistes, artistes d’extraradi del súper 8 o propietaris de botigues de discos de segona mà al Rastro, per anar plegats, vestits amb un jersei a ratlles de Sybila o amb una faldilla globus de Jesús del Pozo, a la inauguració d’El Chochonismo ilustrado de les Costus a la galeria-garatge de Fernando Vijande i esnifar (com a mínim esnifar) alguna substància psicotròpica a la Vía Láctea, al Rock-Ola o a Pentagrama. I és que cal recordar que als pijos d’arreu les divierte divertirse. (Continuarà.)
