24/08/2021

Més pistes per reconèixer un ‘pijo’

3 min
Més pistes per reconèixer un ‘pijo’.

La gespa. El mantell verd que cobreix camps de golf, de polo, les voreres de les piscines i els parterres a les torres és un element, sens dubte, propi dels escenaris patricis perquè per mantenir-ne el característic fulgor cal aigua –que és un bé escàs–, dedicació i manteniment.

Els pijos estan entrenats, des de ben petits, per obviar l’estrèpit incessant de les màquines tallagespa, que és un dels sorolls constants al llarg de la seva vida però que per una orella els entra i per l’altra els surt. Les persones no-pijes aquesta sorollada penetrant no la porten gens bé, fins al punt que els provoca una particular migranya que tarda dies a desaparèixer i que en les castes superiors de la societat mai no es diagnostica, perquè és molt poc freqüent, quasi inexistent.

El rellotge. Els pijos, a diferència de la resta, quan es capbussen al mar o es tiren a la piscina, mai se’l treuen.

Respirar. Tot i que la resta hi insisteixi, els únics que ho fan realment són els pijos. La mania de relaxar-se a través de tècniques orientals i de buscar moments per ser conscient de la pròpia respiració és un esnobisme típic de les classes mitjanes que, intentant respirar, volen emular, un cop més, les classes adinerades, que són, insistim-hi, les que controlen la tècnica des de sempre. Miri, si vostè no és pija, deixi de perdre el temps respirant, no ho intenti més perquè pot ser totalment contraproduent: si contraient el diafragma aconseguís relaxar-se, quan soni el despertador a les cinc de la matinada per anar a fitxar, ja em dirà vostè com ho remuntarem, no hi haurà Déu que la llevi. No, de cap manera, la pleballa no es pot permetre el luxe de respirar.

Començar de zero. És una cosa que els pijos també es poden permetre. El fracàs mai no acaba de ser, en el seu cas, definitiu, perquè sempre hi ha una xarxa que els recollirà, sigui quina sigui l’alçada a la qual s’hagi instal·lat la maroma des d’on s’estavellin. Les oportunitats són per a ells múltiples, variades, quasi infinites.

De senyors a servents. Després de la revolució del 17 d’octubre diuen que molts nobles russos van fugir del seu país sense ni cinc i per guanyar-se la vida, i sobreviure, van ser contractats arreu d’Europa com a perfumistes, decoradors, orfebres, teixidors, enquadernadors, cuiners o pastissers, perruquers de gossos, entrenadors de cavalls, jardiners... Perquè després de segles de ser servits eren experts en luxe i bones maneres i la seva cultura era la pròpia dels sibarites, de manera que les seves habilitats i saber estar causaven admiració.

És força habitual creuar-se amb un pijo que ho ha deixat tot per dedicar-se a la seva autèntica vocació, que, molt sovint, té a veure amb activitats que han vist fer a les minyones i als masovers que han servit a casa seva: fer melmelades artesanes, decorar interiors, fer pots de ceràmica, dissenyar roba, regentar un hotel, si pot ser rural, fer poms de flors, restaurar, cuinar (ells diuen que fan càtering), organitzar bodes...

Con la indemnización que nos dieron a Sofía y a mi de trabajar tantos años en el banco y con la ayuda de una pequeña herencia decidimos liarnos la manta a la cabeza y perseguir nuestro sueño, vendimos los dos pisos de Madrid, el suyo y el mío, y con lo que reunimos compramos una pequeña granja en la sierra de Gredos y un rebaño de cabras, y ahora hacemos queso”.

Enterrar-se bé. És una altra de les característiques pijes per antonomàsia. A menys que el finat hagi perdut la vida en un safari després que li passés per sobre una manada de nyus, el fessin farinetes i no en quedés ni rastre; que estampés l’avioneta contra l’oceà Pacífic i se’l mengessin els peixos, o que la càpsula que el propulsava cap al planeta Mart, a causa d’allò que en aviació anomenen “un error humà”, explotés enmig de l’Univers i el seu organisme acabés volatilitzat i confonent-se amb les partícules celestes, a menys que un accident d’aquesta índole s’hagi produït, els pijos sempre s’enterren bé. Tots els patricis tenen els seus morts perfectament localitzats i, per tant, no han d’anar pidolant a les autoritats competents que els obrin fosses comunes ni que els subvencionin una excavadora per rastrejar els marges dels camins.