ENTRE AMICS
Microsites 24/08/2020

Maria Victòria Molins, monja teresiana: “El Bakali em va dir: «Tant me fa morir perquè ningú em plorarà»”

Dani Colmena
2 min
Vicky Molins amb el Bakali en un bar just el dia que ell va sortir de la presó, on es van conèixer.

La Viqui Molins va conèixer el Bakali en una de les visites que fa cada setmana a la presó des de fa molts i molts anys. Un funcionari li va comentar que havia arribat un noi que tenia la moral molt baixa, i al cap de pocs minuts ja parlava amb ell: “Em va dir dues frases que em van arribar al cor: «Tant me fa sortir de la presó perquè ningú m’espera a fora» i «Tant me fa morir-me perquè ningú em plorarà». I el que em va sortir al sentir aquelles paraules va ser abraçar-lo i preguntar-li si volia ser el meu amic, perquè jo sí que ho volia”. Les trobades van continuar i, tot i que en un principi el Bakali es mostrava “esquerp i estranyat”, amb el temps van anar agafant confiança: “Un dia em va regalar una manualitat de fusta que havia fet i em va dir que gràcies a mi havia recuperat les ganes de viure. Era la primera vegada en la seva vida que feia un regal a algú”.

Des d’aquell dia, ara fa uns sis anys, la Viqui i el Bakali han compartit moltes estones de confidències i un moment molt especial, quan ell va poder sortir finalment de la presó. La Viqui l’acompanyava. “És una relació que, per la diferència d’edat, podria ser de mare i fill -i, de fet, ho és-, però jo diria que també és una amistat, perquè ens expliquem moltes coses, em convida a casa seva...; si a ell li passa alguna cosa, jo em preocupo, però si em passa alguna cosa a mi, sé que ell també es preocuparà per mi. De fet, sempre em diu que mai farà res que em pugui fer patir”. Ara el Bakali ha aconseguit el permís de residència, viu en un pis d’acollida i fa de voluntari a la parròquia de Santa Anna, oferint ajuda als més desfavorits. Un canvi de vida que la Viqui, monja teresiana i molt vinculada al món assistencial, atribueix sobretot al fet de tenir persones estimades al seu voltant. “El Bakali no va conèixer el seu pare i la seva mare va morir durant el part. El va cuidar una veïna fins que als 11 anys es va ficar sota un camió per venir cap a Espanya, perquè havia sentit que aquí podria viure millor. Més endavant, quan va fer 18 anys, va sortir del centre d’acollida, com els passa a molts menes, i se li van acumular petits robatoris que el van portar a la presó. No tenia ningú al món. Però en els últims anys ha fet un canvi molt gran, l’amor l’ha salvat. L’únic que salva la persona és l’amor”.

Tot i la diferència d’edat i les difícils circumstàncies en què es van conèixer, la Viqui considera que han pogut establir una relació “d’amistat profunda” en què tots dos hi posen de la seva part. “Ell també em dona confiança a mi. Això que es diu moltes vegades que has d’estimar sense esperar res a canvi és mentida. Jo també vull que m’estimin; si és tan bonic, per què no ho he de voler?”

stats