Ara Estiu 16/08/2021

Olot, la ciutat dels sants

Al mateix edifici on se’n continuen fabricant, hi ha exposada una bona mostra de figures de sants, algunes fetes per artistes de renom

4 min
Olot, la ciutat dels sants

Olot“De la vall baixo quan puc a gaudir de l’aixopluc dels bonics carrers d’Olot. I els dilluns, cap a mercat a comprar-hi vi daurat, uns calçotets o una lot”. Aquest és un fragment del discurs que va fer fa una pila d’anys el periodista Salvador Alsius a les Festes del Tura, la festa major d’Olot. Alsius està molt vinculat a la Garrotxa. Quan li he dit si volia acompanyar-me a visitar el Museu dels Sants no ha dubtat a donar-me el sí. I ha afegit en to de broma: “Suposo que no em convides en condició d’«home dels sants»?”. A l’Alsius li molesten ben poc les etiquetes que li posen. Molts dels telespectadors dels primers anys de TV3 el recorden únicament perquè feia en cada telenotícies un comentari dels sants del dia. Es tracta d’una anècdota en la seva extensa trajectòria. “En una estada que vaig fer a la primera cadena de la televisió francesa, a París, vaig veure que l’home del temps deia al final del seu espai els sants del dia. Se’m va encendre la llumeta de fer-ho a TV3”, m’explica.

Precisament a la capital de França és on també trobem la llavor de la indústria olotina d’elaboració de figures de sants, que temps enrere va ser potentíssima. “Marian i Joaquim Vayreda, en un viatge a París, van quedar enlluernats per la indústria de fer figures religioses de Saint Sulpice, i van decidir desenvolupar-la a la seva ciutat, Olot”, ens explica en Xevi Roura, conservador dels Museus d’Olot. “Pocs anys més tard van començar a fer imatges religioses amb cartó fusta, un material inventat per un fuster de la Garrotxa que va revolucionar-ne la producció, perquè era resistent i lleuger. Se’n podien fer peces grans”.

“I de què està fet, el cartó fusta?”, li pregunto. “Escaiola, aigua i una barreja de diferents coles, d’origen animal i també sintètic”, detalla en Xevi. “L’any 1887, el cartó fusta va rebre la benedicció de l’Església catòlica. Això va ser determinant: les imatges fetes amb aquest material podien ser beneïdes”, remarca en Xevi mentre jo observo com una noia està fent pacientment un motllo d’un sant Josep. Un dels atractius de la visita en aquest museu és que, al soterrani, on som ara, es pot veure a través d’uns vidres com treballen els de l’única empresa que fa figures de sants que queda activa: El Arte Cristiano. És la primera que es va fundar, l’any 1880. Ara té 17 treballadors. Hi continuen fent les figures amb el material “màgic” del cartó fusta. Tota la matèria primera que fan servir prové de Catalunya, tret dels ulls de les figures (que són de vidre), que venen d’Alemanya.

A l’època de més esplendor, els anys quaranta del segle XX, va arribar a haver-hi a la capital de la Garrotxa una quarantena de tallers. Hi havia en total prop d’un miler de treballadors. “Uns quants s’emportaven models de sants del taller on treballaven per instal·lar-se pel seu compte. Es van fer moltes denúncies. Però no van prosperar. Com que de cada sant se’n fan variacions, per més que un model estigués patentat, no hi havia manera de certificar les hipotètiques còpies”, explica en Xevi. De cop, en Salvador exclama: “Mira, el banderillero!” L’Alsius coneix bé l’argot dels treballadors d’aquesta casa. Doncs sí que en té la pinta! És el Crist crucificat, sense la creu, que sembla un torero a punt de clavar la banderilla al toro.

“Quines figures tenen més sortida?”, pregunto a en Xevi. “El nen Jesús i les altres figures del pessebre, i també la verge del Carme”. “Jo creia que l’escolanet també tenia molta demanda”, comenta l’Alsius.

“I en quins països es venen més?”, pregunta en Salvador a en Xevi. “Espanya, Itàlia, França, els països de l’Amèrica Llatina i la zona llatina dels Estats Units, sobretot Miami i Nova York”, ens explica en Xevi just quan entrem en una sala atapeïda de models que han servit per fer sants. N’hi ha d’artistes de renom, com ara Josep Berga, Miquel Blay i Josep Llimona.

El fet que avui hi hagi a Olot una important empresa de fer maniquins no és casualitat: els seus treballadors han estat formats als tallers de fer sants, que s’han passat al món profà. Durant la Segona República i la Guerra Civil a la zona republicana ja es van fer moltes figures profanes: el cos anatòmic per a les classes de ciències naturals de les escoles, nines que imitaven les de porcellana, elements d’imatgeria festiva, futbolistes, toreros i polítics com Macià, Kennedy o Durruti...

“Vic té la fama de ser la ciutat dels sants, sobretot pel títol de la novel·la de Miquel Llor. Però Olot pot optar amb bons arguments a aquesta denominació”, comenta l’Alsius. A l’hora d’acomiadar-nos, revela alguns dels records que li ha fet emergir la visita. “A l’habitació dels meus avis hi havia una imatge gran de la mare de Déu del Carme, amb una cara molt dolça. Un dia vaig descobrir que si li aixecaves el vestit, a dins només hi havia una estructura de ferros. Quin desencís! És una de les primeres mentides que vaig descobrir”.

stats