Ramon Mirabet: “Vaig conèixer la Carlota ballant, la meva ridiculesa envaïa la sala”

Després del confinament per la pandèmia de covid-19 Ramon Mirabet tenia ganes de provar coses noves i per això es va apuntar a dansa. “Era l’únic noi de la classe i evidentment el pitjor alumne de tots. La meva ridiculesa envaïa la sala”, recorda. Tot i així, l’energia que va trobar en aquella classe era exactament el que buscava. “Sempre que he fet esport ho he fet per competir. En canvi, la dansa la vaig poder viure des d’un aprenentatge constant: anava a classe sabent que seria el pitjor de la classe i que marxaria sent el pitjor de la classe, però em feia feliç”. 

Mirabet va haver de deixar les classes perquè el seu pare estava molt malament, i hi va haver algú que el va trobar a faltar particularment: la Carlota. “Jo ja m’hi havia fixat perquè tenia un somriure i una energia preciosa. Quan vaig deixar d’anar a classe em va escriure per dir-me que m’enyoraven. A partir d’allà vam començar una relació d’amistat molt maca, fins que es va convertir en una relació de parella”, rememora el músic.

De la Carlota, diu, li agrada sobretot la puresa. “Tothom a la vida ha tingut mals moments, ella també, però ha sabut sobreposar-s'hi sense emportar-se molta motxilla. Jo porto moltes motxilles i és natural portar-ne, però d’ella m’agrada que té una energia molt pura i honesta, amb una innocència molt bonica que a mi em transmet tranquil·litat, pau i alegria. També m’agrada que se segueixi sorprenent per qualsevol cosa: la gent que ja ho sap tot m’avorreix molt. Estar amb ella és com estar amb algú que està aprenent constantment, i m’ajuda a connectar també amb la meva puresa interior”, reflexiona Mirabet.

Per a ell, diu, “l’amor ho és tot, el motor que ens fa seguir endavant i que ens fa córrer la sang per les venes. I no només l’amor de parella, l’amor als pares, als amics, a la família, a la gent del poble. Els petits actes d’amor fan que el teu dia a dia sigui més feliç i ric”. El músic recorda sempre un passeig amb la seva mare pel Pont des Arts de París, on un munt de parelles hi havien penjat cadenats amb les seves inicials. “«Que estrany que es posin cadenats com a símbol d’amor –va dir la meva mare– quan l’amor hauria de ser tot el contrari: llibertat»”.