La resta
Com deia Shakespeare: la resta és silenci. Tots som la resta a la piràmide esotèrica/social, ja que el lloc que ocupem no acaba de ser mai el nostre. Els rics es consideren el poble, els qui no tenen res es diuen classes mitjanes, els qui treballen per gust es creuen artistes, els artistes voldrien ser admirats com els reis, i els reis ens feliciten cada any per Nadal com el sereno. Surt a la cançó de Raimon, tots venim d'un silenci. I s'infereix de l'Evangeli de Joan, quan diu que al començament va ser la Paraula. Avui ja no hi ha silenci, sinó xarxes socials. Hem perdut la paraula pel camí. Tota paraula té una part de silenci, i qui millor parla és també qui millor sap fer els silencis. Agustín González portava les frases a tota castanya fins a deixar-les tremolant al límit de l'abisme. Els seus eren silencis de fi de camí, els quals ens retornen al silenci còsmic original. Per la seva inclinació cosmològica, ningú ha alçat els ulls, el cap i els braços cap amunt com l'Agustín González.
Les dues maneres principals d'arribar a la cosmogonia, la lírica i la dramàtica, estan representades, respectivament, per Allen Ginsberg (qui va ser poeta del vòrtex i del sutra a Wichita) i per l'esmentat actor Agustín González. No en va, els noms d'ambdós comparteixen inicials. És veritat que Ángel González també era poeta i que el seu nom començava amb les mateixes lletres, però aquest pertany a un ordre precòsmic de la paraula. La seva metafísica és de terra. Allò que per a Ginsberg eren les millors ments d'una generació, per a Ángel González era un dimecres. És d'aquesta forma com veiem que el silenci de Ginsberg era explosiu, fins a arribar a l'udol, i el de González es diria més aviat implosiu, igual que el de Raimon. La manera de tocar la guitarra de Raimon era l'estil de versificar d'Ángel González. Tots dos consistien a transformar el silenci en veritat o, si més no, en llenguatge. Encara que així mateix comencin amb A.G., Alfonso Grosso i Antonio Gala representen casos força diferents.
La nostra piràmide màgica/social quedaria minada definitivament quan Mocedades va treure el senzill Amor de hombre. No tant per la cançó en si, sinó pel canvi d'indumentària del grup, per aquella assumpció col·lectiva del vestit d'etiqueta. I el mateix va succeir als casaments. D'ençà que vam començar a anar a l'escola, la piràmide havia estat el millor dels polígons (això sí, en forta competència amb el con). De la cartolina i la goma, anàvem als carrers rectes i solitaris on hi havia els tallers i els magatzems. El polígon era una forma de viure i d'aprendre (a anar en bicicleta i altres coses). Però així mateix el polígon va patir l'efecte Amor de hombre, i va començar a especialitzar-se en esdeveniments festius. Tot plantejant-li a la gent Tómame o déjame, l'antic esperit de Mocedades havia begut oli. En les dicotomies, sempre et deixen. Per això, el canvi del grup. Mirant la sèrie Jo, Claudi, ens faríem càrrec que els temps heroics sempre moren enverinats, i que quan s'acaben les piràmides arriba el Circ Màxim. I dintre hi som. Tots. O el que queda de tot. És a dir, la resta.
