L’escriptora Sílvia Soler i el Pedro es van veure per primer cop un estiu dels anys 90 a Mallorca. “Ens vam conèixer de la manera més cutre del món –diu Soler–. Resulta que tots dos érem a la platja més lletja de Mallorca, l’Arenal: en el meu cas perquè teníem pocs diners i en el seu perquè era andalús i no coneixia Mallorca”.
Una nit, Soler i les dues amigues amb qui viatjava van decidir entrar en una discoteca perquè el porter era català. “El local era molt cutre i estava ple d’estrangers. De sobte vam sentir uns andalusos supergraciosos i hi vam començar a parlar. Un d’ells era el Pedro, i així va ser com ens vam conèixer”.
La relació va començar com una amistat i es va anar fent cada vegada més íntima. “Jo el vaig anar a visitar una Setmana Santa a Andalusia i ell em va venir a veure a la Garrotxa. En aquella època ni tan sols fèiem servir correu electrònic, així que la nostra relació va créixer per carta i després per telèfon. La cosa es va començar a posar seriosa, estàvem molt presents al dia a dia de l'altre i vam pensar que ho havíem de resoldre”. El Pedro, explica l’escriptora, ho va tenir molt clar: “Ho va deixar tot, va venir a Catalunya i ens vam casar. Si sumàvem tots els dies que havíem estat junts no arribàvem ni a un mes!”
El viatge de nuvis el van fer a Mallorca, ja que els venia de gust recórrer junts l’illa on s’havien conegut. “Un dia, mentre menjàvem una caldereta, vam fer una aposta. Jo li vaig dir que era probable que el nostre matrimoni durés poc: quan ens vam casar pràcticament no ens coneixíem. Ell va dir que passarien 25 anys i seguiríem junts”. Va ser aleshores quan van fer l’aposta: si seguien junts al cap de 25 anys, haurien de tornar a Mallorca i la Sílvia hauria de convidar el Pedro a la caldereta. “Quan vam fer 25 anys de casats la família ens va regalar un viatge a Mallorca i vaig pagar la caldereta”, rememora Soler.
El menjar, la cultura i els paisatges els han mantingut units tots aquests anys. També el sentit de l’humor i el fet que tots dos siguin molt sociables. “Som molt de convidar gent a casa, d’organitzar festes, de barrejar gent que no es coneix i de crear grups nous. Som bons amfitrions”, assegura. Algunes de les seves festes, de fet, s’han convertit en tradicions marcades als calendaris de molta gent. “Durant més de dotze anys vam organitzar el que anomenàvem la festa de San Pedro. Hi venia molta gent, unes 60 o 70 persones, i ens ho passàvem molt bé”. Al final, assegura l’escriptora, “la fórmula d’un matrimoni feliç és que cadascú trobi la seva fórmula”.
