Intel·ligència i artifici

De tant en tant em pregunto si soc jo que em faig gran i perdo els trucs, o si és el món, que s’infantilitza, i acabo sempre per pensar en l’educació. L’educació com a clau de volta de la cultura, la confiança que té aquesta cultura en si mateixa i que transmet als que venen. Quan el sistema educatiu no és fort li passa com a la persona, que acaba anant a remolc.

Després de dècades volent donar tanta prioritat a la tecnologia –“No podem aïllar l’ensenyament en una bombolla antitecnològica”, “No ens podem quedar enrere”, etc.–, ara resulta que la intel·ligència artificial posa sobre la taula que no podràs mai atrapar-la jugant al seu joc.

No pots combatre la intel·ligència artificial amb més intel·ligència artificial. És ella que t’utilitza si mires de competir-hi amb programes que seran superats al cap d’un segon. No et tornaràs més intel·ligent, sinó més artificial.

Que els instituts i universitats ara no puguin controlar els treballs dels seus alumnes és molt bona notícia. En realitat, el que no poden controlar és la retòrica. La retòrica de l’ús de les noves tecnologies a l’aula, del PowerPoint al Turnitin passant per tota mena de pantalles que no tenien res a veure amb l’ensenyament i que hauran estat una marrada garrafal, dècades senceres de burocratització que s’aguantava en la vanitat –el camí fàcil de l’autoengany–, per acabar tornant a l’essència humana, que és justament l’antiretòrica i la creació.

I això em fa ser optimista, perquè és tornar a l’humanisme. L’ensenyament, la clau de volta, haurà de tornar a la imaginació –haurà de despullar també aquesta paraula de la pallassada opressora en què l’han convertida els pedagogs i els polítics–. Fer repetir com lloros, amb la memòria o amb la màquina, ha sigut sempre una manera de dominar. L’algoritme, per exemple, és masclista. Ho és perquè no és creatiu. La cançó de la Shakira, les presumptes conductes de Saül Gordillo o els usos sexuals adolescents són la pura repetició d’uns models que venen de la retòrica i l’antiimaginació. Amb la reproducció i la còpia el motor s’accelera i s’escalfa, s’accelera el masclisme i s’accelera l’avorriment.

Soc optimista perquè penso en les humanitats com l’escamot de neteja que haurà de tornar a ocupar el lloc que tenia en l’educació. Seran prioritàries. No sé si a dintre el sistema educatiu –i no només l’educatiu– serà encara possible després de la devastació dels últims anys, però sí que estic segur que trobarem la manera de tornar a la creació… Si no és que ja hem deixat de ser humans, o el que enteníem per ser-ne.